dilluns, 31 de maig de 2010

Irrealitat


Tenia son, molta son, massa son i, sense excuses, el desig dels seus dits passejant sobre la veu.

Ell, color de cel en la tempesta, l'aire electritzat que enlaira ocells i el moviment de tiges, neguitós, penetrant...

En aquell instant la seua esperança restava reduïda als somnis; un banc de lletres on la solitud fóra trencada, inventat el cos per la revolta d'una frase, la calor del somriure impossible, el record d'aquella primavera, com un col·lapse enrabiat d'estrelles.

Aleshores s'agafà al no-res, perduda la mirada.


Agrair la fotografia a nicolash.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir