Li fou massa complicat treure els diners per pagar les ales de pollastre de 35 dies. Foren quatre les comprades... impossibles de cuinar perquè entropessà amb el sofà. Unes notes musicals -totalment desconegudes- li apagaren la consciència.
L'endemà nasqué un sol; li agullonà els ulls.
Decidí netejar-se dels fluids vessats, les suors. Es desdejunà un got de xocolata amb tonya; tot seguit begué aigua per tal d'aclarir-se les genives ballarines i isqué al carrer.
Se n'anà al parc de la plaça i s'assegué. Distret pel sarau de nens i mares que aguardaven l'autobús, va veure aquella dama blanca de qui llegí un sincopat esbós als llavis:
- Qui no et conega que et compre!
No va dir res... Retornà a casa amb la tristesa. Caigué al llit i s'hi abandonà.
Des d'aleshores ningú no li ha sentit la veu.
Als capvespres de ponentada diuen que sempre s'encamina a la plaça on perdudament i hieràtic canta als núvols...
Els més petits, en arribar a casa, conten que sempre plora d'immarcescible soletat.
Agrair la fotografia a Meii.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
1 comentari:
I en canvi tan pansit ell. Fa tristor, molta, això que escrius, com si haguéreu compartit núvols.
Publica un comentari a l'entrada