dijous, 20 de maig de 2010

Immarcescible


El capvespre anterior arribà surant a la carnisseria.
Li fou massa complicat treure els diners per pagar les ales de pollastre de 35 dies. Foren quatre les comprades... impossibles de cuinar perquè entropessà amb el sofà. Unes notes musicals -totalment desconegudes- li apagaren la consciència.
L'endemà nasqué un sol; li agullonà els ulls.

Decidí netejar-se dels fluids vessats, les suors. Es desdejunà un got de xocolata amb tonya; tot seguit begué aigua per tal d'aclarir-se les genives ballarines i isqué al carrer.

Se n'anà al parc de la plaça i s'assegué. Distret pel sarau de nens i mares que aguardaven l'autobús, va veure aquella dama blanca de qui llegí un sincopat esbós als llavis:

- Qui no et conega que et compre!

No va dir res... Retornà a casa amb la tristesa. Caigué al llit i s'hi abandonà.

Des d'aleshores ningú no li ha sentit la veu.

Als capvespres de ponentada diuen que sempre s'encamina a la plaça on perdudament i hieràtic canta als núvols...
Els més petits, en arribar a casa, conten que sempre plora d'immarcescible soletat.

Agrair la fotografia a Meii.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

1 comentari:

Josep Porcar ha dit...

I en canvi tan pansit ell. Fa tristor, molta, això que escrius, com si haguéreu compartit núvols.