dilluns, 10 de maig de 2010

Piano


He entrat al plat immaculat del bany i al seu sostre corrien núvols: sempre el meu amor, present.

Tremole perquè em sent viu, no pel fred dels anys. Agraïsc l'aroma quasi neutra del sabó, la humitat que em nodreix, poder sentir la pell, aqueixa fressa apaivagada d'unes mans en la neteja, aquesta petita, ara, llibertat.

Encara puc amb l'equilibri i no m'esvare malgrat el mig segle que continc. Un xilòfon plovisqueja prop dels peus i la nuesa... cante novament les gràcies pels sentits.

Lleu, agradable, un ventijol m'acarona les neurones per on volen veus: dicteu-me aquestes frases, acosteu-me-les als ulls! Si us plau, que les graven aquests dits a les parets mullades, miracles del baf, raó del que sóc, viu.

Rere la porta i, amortides, Guillem toca el piano.
Ell no ho sap, però balle, amb lucidesa, les notes: ritmes d'amor.

Als meus dies de sal fosca i d'oblit, romaneu melodia, carícia, llum!



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

6 comentaris:

novesflors ha dit...

Un regal per als sentits. Molt bonic.

Maritxé ha dit...

La musiqueta ...molt tendra.
El poema, de blat.
Com el vent engronsa les espigues,
així sentía el meu cor les paraules llegides al compás...


"Mersi Peluí"!

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

:)

Vida ha dit...

Un luxe de post...

Cristina Vargas Sánchez ha dit...

Josep Lluis Abad! He trovat el nom, no se com, intentant buscar algunes coses per internet i el cas es que em sonava, clar que em sonava! Açò està molt bé!!
María ja em va comentar alguna cosa, la veritat, una xica de La Vilavella que estudia veterinària també!
Et salude desde Múrcia!!
Molts records, Pepe!

Príncep de les milotxes ha dit...

Benvinguda a aquesta casa Cristina que sempre serà la teua per quan vullgues relaxar-te i gaudir dels sentits.
Una abraçada...