dimarts, 18 de maig de 2010

Ferit amor


Fins i tot la llum s'apaga.
Són pocs els qui visiten aquest cos, un fantasma sol.
I en l'arcbotant de les frases una veu retrona en la buidor més pregona...
Sóc el fons d'un pou i, per més que ho intente, desorientat, tan sols hi ha lluna nova.
M'he inventat els astres per acompanyar-me: sortilegis d'un engany que cega.
Impossible el meu amor...
com una gàrgola somiant el tacte de les margarides en la gespa.



Agrair la fotografia a Bichuas.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

4 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Diuen que les gàrgoles es desvetllen de nits. No sé si totes les nits.

Sílvia Tarragó Castrillón ha dit...

És que l'amor són ferides, Príncep.

Clidice ha dit...

i poden baixar a la gespa Lluís? la imatge que doneu Príncep és d'impotència absuluta.

Príncep de les milotxes ha dit...

La vida, Clidice, té un massa de ficció; de vegades ens resulta prou complicat separar la realitat d'aquella; així doncs, imagina't la dificultat afegida amb què s'enfronta el creador literari. L'individu pot barrejar ficció i realitat amb les proporcions que desitge. O pot tibar la corda fins que es trenque.

De l'amic Lluís no pots esperar - en positiu- una altra explicació: ell inventa mons, els hi dóna vida real i imaginària alhora.

Sílvia, vols dir que l'amor sempre és ferida?