dilluns, 17 de maig del 2010
Patates
Tancades al sac, entumides de foscor.
Com punyals, els grillons busquen la llum.
Les he vist créixer a poc a poc, sota una lluna de primavera càlida i estranya... S'han vestit d'esperança, de suor de plata submergida amb què Vicent les decora.
S'han obert les flors de blanc i groc, m'han ballat entre les mans, com l'àngel sol que les injecta d'energia a la velocitat adobadora dels cavalls...
Humils tubèrculs, sucre lent que en la sang es transparenta, vida.
Venus somriu, per dos cicles s'encendrà i apagarà l'astre nocturn...Així s'engrosse de joia la vostra arrel emmidonada de pobresa.
Esdevindré un funàmbul que en menjar-vos equilibra les dolçors de la paraula que em sustenta?
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Fins de les humils patates en fas art!
Sí, poder escriure quelcom tan bell d'una simple patata és un gran mèrit.
Publica un comentari a l'entrada