diumenge, 31 de gener del 2010

Zoomorfisme del Príncep: quina carrera


Fixa't Jana... ja no hi ha ningú al nostre poblet. Passegem pels carrers buits, amb quatre gotes de pluja. Fa unes hores eren 1300 persones que corrien per la Vila. Era la X Marxa per la muntanya Sant Sebastià de La Vilavella... Ja no ens emprenyaran més pels altaveus; han marxat els fotògrafs, les càmeres i les entrevistes, han volat els Premis, tots no poden ser el Primer... el zumzeig de tantes ànimes s'ha eclipsat davant la rutina evident.

Nosaltres ja ho coneixem això, fem una carrera de fons i prou; però no n'hem de fer res...

Quatre voltes a la setmana fem el trajecte de 12 kilòmetres salvatgement pel bosc, quasi camp a través, que ens arrapen les argilages, olorem el bruc i la murta, et fregue pel musell el romaní.

Recordes dimarts passat?

Vam caminar 15 minuts entre la boira: érem dues ànimes enmig de l'aigua; això no té cap preu. En arribar a casa, no cap entrevista, ni Premi, llevat de l'abeurador d'aigua, alguna llepolia i la dutxa: veure'ns el que som, simplement animals.
Treballem, caminem, somiem i escrivim... No sabria fer res de diferent, tot d'allò més normal, quotidià. La meua sort ha estat fer-te notària meua, tot un descobriment.

Veritat que en som d'afortunats? Seu, vine i seu al meu costat; gràcies per acompanyar-me aquests 20 dies darrers a la més profunda solitud; ara, ací tots dos,  una vegada més, escoltem aquesta música que ens transporta. Potser algun dia t'escriuré un poema. Dóna-ho com a fet.

Ara toquem el cel!

Jana a Aín, en gener de 2010.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 29 de gener del 2010

Segrest


L'ocell brasiler anomenat Sabia, com diu la cançó, fa 19 dies que s'endugué al Príncep de les milotxes a una illa tropical... Sembla, per les darreres notícies arribades al meu Ipad, que allà escriu paraules sobre l'arena blanca. De nit enyora amics i amigues, però s'adorm sota la remor dolça de les ones...
De cap de les maneres us ha oblidat.
 
Agrair la fotografia a Jandira Gitirana


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 24 de gener del 2010

Els teus ulls



Potser, és una propietat bidireccional.
Però on no hi arriben les lletres, arriba la música.
Estic convençut.
El cor m'ho corrobora.
Ho diu la cançó.


Podeu sentir-la també ací.


Agrair la fotografia a María Pia.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 19 de gener del 2010

Estança



Estic.
Em veig al vidre de la porta
quan cada nit trac el fem i retorne.
On hauria d'anar?
No me n'he anat més enllà de les lletres.
Escric per tot arreu, sota els arbres,
de peu al primer jardí que passa,
als corredors, quan em mulla el sol
o la llum fluorescent saluda,
furtant-li temps al capvespre
que Jana lladra a la lluna.
Escriure, assaig fortuït,
amor fabulós que em condemna
a l'alegria d'aquest viure.
Vosaltres ja sabeu on trobar-me!
Malgrat que passen dies
i la meua pell calle,
prepare olors de lletres renovades.
No ho oblideu,
estic i escric.

Agrair la fotografia a Edcu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dissabte, 16 de gener del 2010

L'home que portava els versos a les maletes



Hui, a la meua casa estant, he escrit açò pensant en tu i en la foto de l'home que duia els versos a les maletes. Tot seguit i de colp, com faig jo...


a Pepe, escoltant The Bridges of Madison


Tu que creues ponts en un piano
que arrapa els records sonors de la vida,
home de pluja bastit de silencis,
temps entre el temps, síl.laba de llum.
Portaves el diumenge i els versos
en dos maletes de cendra i la pols
del pit t’encenia somriures d’herba
mentres jo comprenia la petjada
gegant de les teues espardenyes
quan somien boscos i caragols
la milotxa d’un poema d’atzars.

Tu que escrius la veritat a batecs,
home de pètals que perfumes l’aigua
de la vida amb la pell dels instants,
toca la cançó que deté les hores
i endormisca el dolor de les flors.



Marisol González Felip

Vull compartir amb vosaltres la sort i l'estima de tindre una AMIGA i POETA.

Imprimir

divendres, 15 de gener del 2010

Much Ado about Nothing


Aparença o realitat?
Tradició o avantguarda?
Combinatòria lingüística o poesia?
No et capfiques amic; l'únic lícit el camí, intentar la cabana per viure.
Les etiquetes no consolen els nàufrags que habiten l'illa.

Ja ho va comentar Shakespeare...

Agrair la fotografia a jovisur.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 13 de gener del 2010

Estranyat per la música



La meua amiga Inés de Villarquemado, un poble inexistent, car Terol no existeix quasi per a ningú... fa 30 anys em digué que hi havia dos tipus de música:" la música" i "la música ratonera".
Així ho definí mentre plorava la lluna i ho tinc present sempre en la meua humil i defectuosa memòria.

I us dic açò perquè en les vacances nadalenques passades em vaig passejar pel blog de Calinca titulat Petits escrits i vaig afirmar en els comentaris la no coneixença de bona música pop actual. De fet, la considerava inexistent.

De seguida, els musicòlegs Lo Pol i Cul de Sac entraren  amb la directa i m'acovardiren amb una pluja de grups i grupoides per tal d'actualitzar-me. També Lo nostre Sinyor  ho féu, però amb una minor mesura i indirectament.

Com que  allò que sí sóc és una personeta molt treballadora, em vaig posar via Spotify - ara que encara no ens han tancat la paraeta- a seleccionar les llistes i m'empassí -una rere l'altra- totes les oracions musicals com a bon REGAL de NADAL. Sempre aprofite les lliçons i informació que em donen, i més, si són de franc.
El resultat de tan gran operació que excedí les meues neurones va ser una decepció: una rècua de caramells glaçats apuntaven  sense cap misericòrdia el meu petit cor.

No s'escandalitzen "vuesas mercedes" doncs, simplement és una opinió, la meua. I, potser, aquesta no valga per a molt. Però almenys, sí per a mi. 
Vaig fer els deures, però em semblà xuclar una llepolia de sabó. Potser les meues oïdes, amb els anys, han patit d'un defecte físic que m'impedeix paladejar aquestes mels tan específiques.

Tot partint del desconeixement de l'anglès, una mancança personal -què li anem a fer i que m'he proposat  esmenar-ho en una propera vida-,  les melodies  em semblen fàcils com les urpes d'un gat-i-gos sobre el terra abrupte del pòrtland.

Des d'ací,  voldria agrair la bona voluntat dels meus formadors, però no han estat sants de la meua devoció (les seues músiques, és clar). Continuaré amb la meua versió -"conformista"?- de la música que he tingut... Vist el que està de moda -tornar damunt l'escenari aquells qui, per pagar deutes, tenen un ritme de vida exacerbat- sembla poc seriós i oportunista.  Potser aquests músics siguen d'una Wave alternativa...Qui lo sap?

Així que continuaré amb els meus  clàssics i tots aquells que poden arribar a caure, entre les meues mans, per aquest blog.

Ja ho diuen els francesos:  Des goûts et des couleurs, il ne faut pas discuter.

Pots sentir la música amb Spotify ací.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 8 de gener del 2010

Nel·lo Navarro, T.N.T per al cervell


Aquest és el cas del meu amic Nel·lo Navarro: un revulsiu per al sistema establert, un desaprofitament literari i cultural de la potència que amaga aquest somiador, contacontes i faroner.
Nel·lo, un eremita connectat a la realitat, un camaleó versàtil capaç de conquerir-te el moll del cor amb una paraula dita, amb el misteri màgic que ens proposa humilment la seua veu...

Mig segle de T.N.T. per al cervell.
Per molts anys que ens regales tota la saviesa de la teua companyia i saber.

Del seu poemari L'empremta dels ammonits, IV Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, 2001.

CREPUSCLE

Xiscladissa d'ocellam perdut al bell mig dels avellanars.
El llostre
combrega melangia amb deler pregon d'amant fidel
mentre els darrers rajos de sol
—efímera agonia,
ranera d'un jorn que es creia invicte davant
la mort—,
s'entatxonen tossuts contra el teu esguard.

Remor imperceptible de passes,
petjades subtils i esquives.
La geneta llaura amb precisió d'astrònom
sobre la fullaraca mil•lenària que cobreix el sot.
Aviat estrijolarà amb les urpes la celístia i,
irremissiblement,
brollarà llum de les nafres.

Aprofitem l'instant.
Deixem anar les mans al sexe
amb voluntat d'allau,
la llengua a la llengua
amb la mateixa passió que els ceps s'abracen,
la pell
a la pell.
Que la suor rellisque sobre la suor.
Que s'òmpliga de líquid la glera
que dibuixa el trajecte del teu melic
al mont de Venus.
Quin camí més llarg el de la lluna que despunta
guerrejant per arribar al
cim
dels teus mugrons!

NÀUFRAG


Escolteu el que us afirme:
adelere més la mort
que no pas la meva pròpia
absència d'aquest parany on l'honor baralla els naips
[com el tafur més avesat.

Mil vegades més
—per posar una xifra que em justifique davant el
mercat banal de
l'autoestima—
l'adelere amb un goig que a voltes se'm fa difícil
[d'assolir!

Jo tinc sort d'ésser nàufrag en la platja de l'oblit.
Jo conec l'ofici de faroner al bell mig d'un temps
que no te hores fosques i
d'una mar que no te ni esculls esmolats que envesquen
[els navegants ni onades que desarboren les naus intrèpides que la
[solquen.

M'estime més el silenci etern, amics, la memòria
arqueològica de les
meves pedres,
si al remat sóc jo el vençut.

Agrair la fotografia a juli_modul.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dijous, 7 de gener del 2010

Reservori de lletres un blog?


Ha estat arribar al treball i caure'm a les mans el  número 1333 del setmanari  El  temps... Es parlava dels e-llibres i he vist una mena de blogs on els seus autors e-xplicaven en 200 o poques més paraules la intencionalitat d'aquesta mena d'artefacte virtual i digital...

Plagueta de bord, autor Biel Mesquida, comentava el que ha estat per a ell el seu blog; m'he fixat amb la paraula reservori de lletres provisionals, una mena d'estructura on s'emmagatzemen idees que, potser en un futur, esdevindrien alguna realitat literària de més pes.

He llegit l'entrevista de Joan Elies Adell sobre què cal considerar literatura digital... Una mica radical, afirmava que aquesta seria la creada i disposada  a través d'ordinador i que ha de ser reproduïda a través d'aquest mitjà; en cas que allò dit o llegit, puga ser imprés, ja no ho considera digital (reducció dràstica d'aquest univers).

Ha estat un bon esmorzar. Assimilades aquestes substàncies nutrients al circuit neuronal del meu jo s'han iniciat les carreres de les lletres per tal de treure el cap en aquest maremàgnum de manifestacions i definicions tan escolàstiques (d'Escola).

És clar que blogs n'hi ha, com de persones; també que cadascú li dóna una orientació i utilitat a aquesta eina o mitjà.
En el meu cas, no el considere gens provisional, ni que puga donar lloc a alguna realitat literària posterior. Vaig escriure fa temps que aquest blog és també la meua obra i pose tota la carn a la paella perquè es sofrime i traga, en cocció lenta, tots els sucs. No us penseu que és una moda o vel·leïtat passatgera, la meua.

Una mica, com Cucarella, és la forma més pràctica de comunicar allò que escric als meus possibles lectors/ores, sense gaire intermediaris, i de franc. S'escriu molt darrerament sobre la qualitat o no literària dels blogs, sobre si és una literatura minor, un "quiero pero no puedo", es pontifica a tort i a dret... El món és ple de mustafàs saberuts. I, a més a més, en les Lenees, els que ixen sempre són els mateixos, no provisionals.

Supose que de tot hi haurà; ho diu Elies Adell quan canta d'un excés de banalitat també als aparadors físics de les llibreries.

Però ja som grandets per tal de separar el gra de la palla; i sembla que l'autonomia mental i creativa, de vegades, fa por. 

Però a qui?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimarts, 5 de gener del 2010

Blocaire InVisible 2013: Pista 3/1



Jugues amb les pedres meues
perquè no pague penyores.
Ballaria tots els passos
sobre brases pel teu cos;
pel cotó en pèl t'escriuria
el vent suau d'aquest amor,
la llum que vens, la mirada.

Quan véns del fred, m'ho diu
la neu del jazz al bell
palau de gel on vius.
I bec l'aurora boreal
d'un cop. I perd els ritmes
dels sentits i el pols
de l'esquelet es riu
dels mots tan solitaris:
esclatarà el voler
al quart minut. I creu-me
-sol breu de mitjanit-
estima el dolç saxòfon,
vibra amb els violins.

Tens els ulls blaus i no jugues
amb la fe i les meues pedres,
que no pagaré penyores.
Si trenques les paraules,
quin pallasso esculpirà
l'amor tan bell i invisible
davant l'esfinx i la desfeta?


Qui vol ser el/la meu/a blocaire Invisible?

Agrair la fotografia a Katharsia.

Josep Lluís Abad i Bueno



Imprimir

dilluns, 4 de gener del 2010

Antropomorfisme de Jana: ball nocturn, VII



En primer lloc podeu tancar els ulls i escoltar la música... Després piqueu sobre la icona i la torneu a escoltar llegint el text. I no és una innocentada.

Dia 28 de desembre de 2009

Avui és el sant del príncep i fa molt de vent. Per tal de celebrar-lo hem eixit a les 11 de la nit a la Plaça de l'antic mercat; els darrers xiquets se'ns han acomiadat i ha començat el ball: quasi quatre mil metres quadrats de pista i un vent potent, fabulós.

La brutícia s'arremolinava capritxosament d'ací d'allà... Asseguda al seu costat mirava el ball lleu de tots els objectes celestes: bosses buides, corfes de pipes, cossos de papers, ànimes de cel•lofana, paperets, també alguns pensaments.

Massa vegades resta, el príncep, extraviat, com perdut o absent.
En quins paradisos rondinaran els seus ulls?

Amb tensió, pique les ungles al terra, però no s'immuta. Bufa fort el vent i el ball continua; ell escolta ocells màgics, converses d'altres temps: seran riures, aromes, plors, espines o flors en les veus?
Ho veig i us done testimoni del seu particular univers.

Té un periódic a les mans de fa tres anys d'antiguitat. No sé per què, sempre l'agafa enganxat sota el braç. Aleshores, en la plaça, quan més fosca és la nit l'obre i viatja: les lletres s'aixequen i volen i ballen... Amb els dits ordena castells d'esperança, construeix finestres, murs, contraforts, arcbotants... i les gàrgoles tenen un si perquè beguen la lluna, els estels.

Si al paper una llàgrima, la paraula més aprop s'inclina i l'eixuga amb amor. I tot seguit, en el més gran misteri, es conforma un con que s'obre al cel de dolçor. Com una taronja pelada, les lletres fan síl•labes, paraules i frases que dibuixen en l'aire pentagrames de músiques, de somnis que llig per a mi.

Ningú no l'escolta, però llig i llig incansable, gesticula als fanals i les falenes, als infants de les finestres que el comprenen, al silenci creatiu de l'univers, al buit, la nit... I les paraules, el vent, les coses simples tan sagrades, agraïdes, li somriuen la veritat del cor, el circ humil...

No és cap setciències el meu príncep, sí un acròbata boig de les milotxes i un pallasso: en la cua, mentre tiba els mecanismes invisibles de la vida, riuen i riuen, mentre s'enlairen, totes les lletres.

Vola, vola, vola ben alta milotxa!
Per atzar, t'han arribat les pessigolles nocturnes i vibres?

Dedicat a Isabel de Yzaguirre i el seu fill...

També als qui algun cop han oblidat el somriure.

Podeu escoltar la música ací els qui teniu instal·lat Spotify.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

divendres, 1 de gener del 2010

Inici d'any


Encete el blog amb aquest regal que em fiu la poeta i amiga Marisol Gónzález Felip, perquè no m'oblide de l'íntima veritat  dita i presidisca alhora  tot allò que puga viure i dir al llarg de l'any.

L'HOME QUE TENIA ELS POEMES AL CAP

Tenia els llavis d'herba
i una solemne veritat al pit,
un grapat de mots a les butxaques
i la mirada d'un infant a contrallum.

Estimava la pell d'un núvol
i la seua pàtria eren els cirerers clars,
la terra silenciada de colors
en el somni poètic dels grills.

Tenia la finestra del cor abocada
a l'abisme senzill de la llibertat,
el gest nocturn de la música
i les mans amerades d'estels.

Pescava síl•labes en la saliva
de les hores estranyes i absents,
en un estany de solituds
endreçava la roba i els versos
.
Tenia tots els poemes al cap.

(No tenia l'oblit ni la desesperança).

MARISOL GONZÀLEZ FELIP.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir