dimecres, 13 de gener de 2010

Estranyat per la música



La meua amiga Inés de Villarquemado, un poble inexistent, car Terol no existeix quasi per a ningú... fa 30 anys em digué que hi havia dos tipus de música:" la música" i "la música ratonera".
Així ho definí mentre plorava la lluna i ho tinc present sempre en la meua humil i defectuosa memòria.

I us dic açò perquè en les vacances nadalenques passades em vaig passejar pel blog de Calinca titulat Petits escrits i vaig afirmar en els comentaris la no coneixença de bona música pop actual. De fet, la considerava inexistent.

De seguida, els musicòlegs Lo Pol i Cul de Sac entraren  amb la directa i m'acovardiren amb una pluja de grups i grupoides per tal d'actualitzar-me. També Lo nostre Sinyor  ho féu, però amb una minor mesura i indirectament.

Com que  allò que sí sóc és una personeta molt treballadora, em vaig posar via Spotify - ara que encara no ens han tancat la paraeta- a seleccionar les llistes i m'empassí -una rere l'altra- totes les oracions musicals com a bon REGAL de NADAL. Sempre aprofite les lliçons i informació que em donen, i més, si són de franc.
El resultat de tan gran operació que excedí les meues neurones va ser una decepció: una rècua de caramells glaçats apuntaven  sense cap misericòrdia el meu petit cor.

No s'escandalitzen "vuesas mercedes" doncs, simplement és una opinió, la meua. I, potser, aquesta no valga per a molt. Però almenys, sí per a mi. 
Vaig fer els deures, però em semblà xuclar una llepolia de sabó. Potser les meues oïdes, amb els anys, han patit d'un defecte físic que m'impedeix paladejar aquestes mels tan específiques.

Tot partint del desconeixement de l'anglès, una mancança personal -què li anem a fer i que m'he proposat  esmenar-ho en una propera vida-,  les melodies  em semblen fàcils com les urpes d'un gat-i-gos sobre el terra abrupte del pòrtland.

Des d'ací,  voldria agrair la bona voluntat dels meus formadors, però no han estat sants de la meua devoció (les seues músiques, és clar). Continuaré amb la meua versió -"conformista"?- de la música que he tingut... Vist el que està de moda -tornar damunt l'escenari aquells qui, per pagar deutes, tenen un ritme de vida exacerbat- sembla poc seriós i oportunista.  Potser aquests músics siguen d'una Wave alternativa...Qui lo sap?

Així que continuaré amb els meus  clàssics i tots aquells que poden arribar a caure, entre les meues mans, per aquest blog.

Ja ho diuen els francesos:  Des goûts et des couleurs, il ne faut pas discuter.

Pots sentir la música amb Spotify ací.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

6 comentaris:

Lo Pol ha dit...

Estimat Príncep: una porta que no s'obri mai no és una porta. Una altra cosa és que t'agrade el que trobes dintre o no.

Li contaré que, cada cert temps, toque a la porta del hip hop, m'esforce i ho intente. Però els resultats, fins ara, són prou decebedors.

Vosté ha demostrat inquietud, ganes de coneixement i de reciclatge. És molt. Amb això, almenys per a mi, és suficient. I si haguera connectat amb el món musical que m'interessa, la bomba.

Príncep de les milotxes ha dit...

Tranquil amic Lo Pol. Trobar experiències que et facen vibrar de debó, als temps que corren, és prou difícil...
Però els anyets que tinc m'han ensenyat que un no és mestre de res i sempre ha de cercar portes. Us estic molt agraït a tots dos ( a tu i a Cul de sac). Puc ben assegurar-te que em perdré encara més d'una vegada per les vostres llistes. Potser una bellesa camuflada m'aguarda i necessite ajuda per destapar-me els ulls i les oïdes.
Una forta abraçada.

Tadeus ha dit...

Príncep, potser t'has pegat un atracó indiscriminat de música, i seria millor anar més poc a poc. Amb tanta oferta disponible en tots els estils imaginables, la tasca més complicada és triar. El bo de tenir amics com Cul de Sac i Lo Pol és que bona part d'eixe treball de tria ja està fet. Si a això li afegeixes les accions pròpies d'anart mirant, llegint i escoltant, la cosa pot arribar a ser interessant. El condiment ideal a tot açò és anar a concerts en directe, però això ja és una mica més complicat.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ho intentarem, Tadeus, ho intentarem. Però no tenim el do de la ubiqüitat. Però seguint el teu savi consellaniré a poc a poc. Ostres, tots no tenim el luxe que et donen la farineta triturada com han fet els amiguets Lo pol i Cul de sac...
Fins una altra, sa excel·lencia sereníssima.

elvalleret ha dit...

Bona matinada Príncep. Ets el meu mestre (ja que és una paraula que m'agrada més que "professor") de filosofia i sempre seràs mestre meu però per un moment espere ensenyar-te, o millor dit, mostrar-te alguna cosa que et puga fer canviar la teva opinió. El grup s'anomena Señor Mostaza i trata d'emular amb les seues melodies, en castellà, al que un dia van ser els grans "Beatles" o "ABBA" o molts dels grans classics de l'era d'or del pop i el "rocanrol". Jo també tinc la sensació de que la música "indie" al igual que la decebedora música comercialota estàn abarrotant tant el panorama que no deixen eixir a la superfície bona música com la de Señor Mostaza o milers de grups més. Espere que t'agraden les seues ultra-iròniques lletres i la seua música pop. Pop Autèntic. Del teu alumne.

Príncep de les milotxes ha dit...

Escoltarem el señor Mostaza a veure com sona...