Hui, a la meua casa estant, he escrit açò pensant en tu i en la foto de l'home que duia els versos a les maletes. Tot seguit i de colp, com faig jo...
a Pepe, escoltant The Bridges of Madison
Tu que creues ponts en un piano
que arrapa els records sonors de la vida,
home de pluja bastit de silencis,
temps entre el temps, síl.laba de llum.
Portaves el diumenge i els versos
en dos maletes de cendra i la pols
del pit t’encenia somriures d’herba
mentres jo comprenia la petjada
gegant de les teues espardenyes
quan somien boscos i caragols
la milotxa d’un poema d’atzars.
Tu que escrius la veritat a batecs,
home de pètals que perfumes l’aigua
de la vida amb la pell dels instants,
toca la cançó que deté les hores
i endormisca el dolor de les flors.
Marisol González Felip
Vull compartir amb vosaltres la sort i l'estima de tindre una AMIGA i POETA.
Imprimir
3 comentaris:
Que preciós!!!!
:)
Hom ha de trobar-se tristíssim i fosc d'enveja per escriure certs comentaris com els qui he esborrat.
Publica un comentari a l'entrada