Encete el blog amb aquest regal que em fiu la poeta i amiga Marisol Gónzález Felip, perquè no m'oblide de l'íntima veritat dita i presidisca alhora tot allò que puga viure i dir al llarg de l'any.
L'HOME QUE TENIA ELS POEMES AL CAP
Tenia els llavis d'herba
i una solemne veritat al pit,
un grapat de mots a les butxaques
i la mirada d'un infant a contrallum.
Estimava la pell d'un núvol
i la seua pàtria eren els cirerers clars,
la terra silenciada de colors
en el somni poètic dels grills.
Tenia la finestra del cor abocada
a l'abisme senzill de la llibertat,
el gest nocturn de la música
i les mans amerades d'estels.
Pescava síl•labes en la saliva
de les hores estranyes i absents,
en un estany de solituds
endreçava la roba i els versos
.
Tenia tots els poemes al cap.
(No tenia l'oblit ni la desesperança).
MARISOL GONZÀLEZ FELIP.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
6 comentaris:
Som rics: tenim poetes.
Gent que pensa la vida i la condensa per a nosaltres.
Bell el poema.
Bon any, Príncep.
Saluda Marisol de part meva si la veus. Hem coincidit en algun acte poètic.
Salut i Terra
Ja veus Olga, amb un escrit dedicat què podem fer en aquesta vida sinó fer cas i honor al mateix poema. El llistó és molt alt i hem de treballar dia rere dia amb una gran humilitat i humanitat.
Ho faré demà al matí... Hem quedat tots dos per treballar de valent, Francesc...
Marisol estava realment inspirada. Només li ha faltat afegir que el poeta té ja mig segle de saviesa atresorada, i encara moltes llunes per a cantar i moltes labades per a celebrar. Congratulations, xic.
Qué bonic!!!
Feliç any!
Apreciat amic Joan: aquest poema ja me'l va escriure farà, com a mínim, dos anys, si fa no fa...
I molt feliç any per a tots els teus Isabel...
Publica un comentari a l'entrada