Dia 28 de desembre de 2009
Avui és el sant del príncep i fa molt de vent. Per tal de celebrar-lo hem eixit a les 11 de la nit a la Plaça de l'antic mercat; els darrers xiquets se'ns han acomiadat i ha començat el ball: quasi quatre mil metres quadrats de pista i un vent potent, fabulós.
La brutícia s'arremolinava capritxosament d'ací d'allà... Asseguda al seu costat mirava el ball lleu de tots els objectes celestes: bosses buides, corfes de pipes, cossos de papers, ànimes de cel•lofana, paperets, també alguns pensaments.
Massa vegades resta, el príncep, extraviat, com perdut o absent.
En quins paradisos rondinaran els seus ulls?
Amb tensió, pique les ungles al terra, però no s'immuta. Bufa fort el vent i el ball continua; ell escolta ocells màgics, converses d'altres temps: seran riures, aromes, plors, espines o flors en les veus?
Ho veig i us done testimoni del seu particular univers.
Té un periódic a les mans de fa tres anys d'antiguitat. No sé per què, sempre l'agafa enganxat sota el braç. Aleshores, en la plaça, quan més fosca és la nit l'obre i viatja: les lletres s'aixequen i volen i ballen... Amb els dits ordena castells d'esperança, construeix finestres, murs, contraforts, arcbotants... i les gàrgoles tenen un si perquè beguen la lluna, els estels.
Si al paper una llàgrima, la paraula més aprop s'inclina i l'eixuga amb amor. I tot seguit, en el més gran misteri, es conforma un con que s'obre al cel de dolçor. Com una taronja pelada, les lletres fan síl•labes, paraules i frases que dibuixen en l'aire pentagrames de músiques, de somnis que llig per a mi.
Ningú no l'escolta, però llig i llig incansable, gesticula als fanals i les falenes, als infants de les finestres que el comprenen, al silenci creatiu de l'univers, al buit, la nit... I les paraules, el vent, les coses simples tan sagrades, agraïdes, li somriuen la veritat del cor, el circ humil...
No és cap setciències el meu príncep, sí un acròbata boig de les milotxes i un pallasso: en la cua, mentre tiba els mecanismes invisibles de la vida, riuen i riuen, mentre s'enlairen, totes les lletres.
Vola, vola, vola ben alta milotxa!
Per atzar, t'han arribat les pessigolles nocturnes i vibres?
Dedicat a Isabel de Yzaguirre i el seu fill...
També als qui algun cop han oblidat el somriure.
Podeu escoltar la música ací els qui teniu instal·lat Spotify.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
3 comentaris:
Bona matinada príncep de les milotxes. Per si de cas vols passar-te alguna volta t'informe de que el meu blog ha tornat a cobrar vida. Comence amb entrades humils però espere anar pujant el nivell.
Moltes gràcies, PRINCEP, m'emociones!!! No he estat massa al cas, unes angines m'han deixat K.O però ja estem millor. Li mostraré la pàgina de l'enllaç al meu fill. Sort que, en aquest CIRC de la vida, sempre es troba GENT BONA... M'honores amb la dedicatòria a aquesta persona que ni tansols coneixes personalment. Per tant, l'EMOCIÓ se'm fa més gran encara. Salutacions a la bondadosa Jana i a la resta de la família!!!
Ara ja ho he pogut escoltar amb la música, abans no m'anava... Molt adient, m'ha transportat a un món màgic. Gràcies pel regal de Reis, Jo que no creia tenir-en ja...
:))
Publica un comentari a l'entrada