Nel·lo Navarro, T.N.T per al cervell

Aquest és el cas del meu amic Nel·lo Navarro: un revulsiu per al sistema establert, un desaprofitament literari i cultural de la potència que amaga aquest somiador, contacontes i faroner.
Nel·lo, un eremita connectat a la realitat, un camaleó versàtil capaç de conquerir-te el moll del cor amb una paraula dita, amb el misteri màgic que ens proposa humilment la seua veu...

Mig segle de T.N.T. per al cervell.
Per molts anys que ens regales tota la saviesa de la teua companyia i saber.

Del seu poemari L'empremta dels ammonits, IV Premi de poesia Jaume Bru i Vidal, 2001.

CREPUSCLE

Xiscladissa d'ocellam perdut al bell mig dels avellanars.
El llostre
combrega melangia amb deler pregon d'amant fidel
mentre els darrers rajos de sol
—efímera agonia,
ranera d'un jorn que es creia invicte davant
la mort—,
s'entatxonen tossuts contra el teu esguard.

Remor imperceptible de passes,
petjades subtils i esquives.
La geneta llaura amb precisió d'astrònom
sobre la fullaraca mil•lenària que cobreix el sot.
Aviat estrijolarà amb les urpes la celístia i,
irremissiblement,
brollarà llum de les nafres.

Aprofitem l'instant.
Deixem anar les mans al sexe
amb voluntat d'allau,
la llengua a la llengua
amb la mateixa passió que els ceps s'abracen,
la pell
a la pell.
Que la suor rellisque sobre la suor.
Que s'òmpliga de líquid la glera
que dibuixa el trajecte del teu melic
al mont de Venus.
Quin camí més llarg el de la lluna que despunta
guerrejant per arribar al
cim
dels teus mugrons!

NÀUFRAG

Escolteu el que us afirme:
adelere més la mort
que no pas la meva pròpia
absència d'aquest parany on l'honor baralla els naips
[com el tafur més avesat.

Mil vegades més
—per posar una xifra que em justifique davant el
mercat banal de
l'autoestima—
l'adelere amb un goig que a voltes se'm fa difícil
[d'assolir!

Jo tinc sort d'ésser nàufrag en la platja de l'oblit.
Jo conec l'ofici de faroner al bell mig d'un temps
que no te hores fosques i
d'una mar que no te ni esculls esmolats que envesquen
[els navegants ni onades que desarboren les naus intrèpides que la
[solquen.

M'estime més el silenci etern, amics, la memòria
arqueològica de les
meves pedres,
si al remat sóc jo el vençut.

Agrair la fotografia a juli_modul.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir