dijous, 7 de gener de 2010

Reservori de lletres un blog?


Ha estat arribar al treball i caure'm a les mans el  número 1333 del setmanari  El  temps... Es parlava dels e-llibres i he vist una mena de blogs on els seus autors e-xplicaven en 200 o poques més paraules la intencionalitat d'aquesta mena d'artefacte virtual i digital...

Plagueta de bord, autor Biel Mesquida, comentava el que ha estat per a ell el seu blog; m'he fixat amb la paraula reservori de lletres provisionals, una mena d'estructura on s'emmagatzemen idees que, potser en un futur, esdevindrien alguna realitat literària de més pes.

He llegit l'entrevista de Joan Elies Adell sobre què cal considerar literatura digital... Una mica radical, afirmava que aquesta seria la creada i disposada  a través d'ordinador i que ha de ser reproduïda a través d'aquest mitjà; en cas que allò dit o llegit, puga ser imprés, ja no ho considera digital (reducció dràstica d'aquest univers).

Ha estat un bon esmorzar. Assimilades aquestes substàncies nutrients al circuit neuronal del meu jo s'han iniciat les carreres de les lletres per tal de treure el cap en aquest maremàgnum de manifestacions i definicions tan escolàstiques (d'Escola).

És clar que blogs n'hi ha, com de persones; també que cadascú li dóna una orientació i utilitat a aquesta eina o mitjà.
En el meu cas, no el considere gens provisional, ni que puga donar lloc a alguna realitat literària posterior. Vaig escriure fa temps que aquest blog és també la meua obra i pose tota la carn a la paella perquè es sofrime i traga, en cocció lenta, tots els sucs. No us penseu que és una moda o vel·leïtat passatgera, la meua.

Una mica, com Cucarella, és la forma més pràctica de comunicar allò que escric als meus possibles lectors/ores, sense gaire intermediaris, i de franc. S'escriu molt darrerament sobre la qualitat o no literària dels blogs, sobre si és una literatura minor, un "quiero pero no puedo", es pontifica a tort i a dret... El món és ple de mustafàs saberuts. I, a més a més, en les Lenees, els que ixen sempre són els mateixos, no provisionals.

Supose que de tot hi haurà; ho diu Elies Adell quan canta d'un excés de banalitat també als aparadors físics de les llibreries.

Però ja som grandets per tal de separar el gra de la palla; i sembla que l'autonomia mental i creativa, de vegades, fa por. 

Però a qui?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

4 comentaris:

Eulàlia Mesalles ha dit...

A Riell també hem parlat fa un parell de dies d'una qüestió relacionada amb aquesta, arran del comentari de l'amic blogaire Joan Alcaraz. Intentaré buscar El Temps, tot i que em temo que si les coses van per aquí, no hi estaré gens d'acord.

No considero els blogs "un gènere literari menor"...

Emili Morant ha dit...

Josep Lluís: no he llegit "El temps" però la definició "estricta" o "reduccionista" de Joan Elies Adell la conec per altres textos seus (ell és professor de la universitat on he estudiat els darrers anys, la UOC, i on encara tinc pendent acabar un Màster en "coses digitals"). Crec que resulta bastant inaplicable al fenomen blog, i en aquest sentit, ha quedat un tant obsoleta. Tinc la sospita que, en els cercles acadèmics (i no només en els nostres), continua considerant-se "literatura digital" el mateix que era fa deu anys: una complexa imbricació de l'art de la paraula amb la "tècnica" informàtica, en què paraula i codi resultaven indestriables (fins al punt que "si es pot imprimir, no és literatura digital", perquè això suposaria deslligar paraula-literatura del codi informàtic que la suporta i presenta).

A hores d'ara, aquesta noció deixa fora bona part d'allò que algú-escriu-i-penja-a-la-xarxa-amb-una-certa-finalitat-estètica (no sé quin pot ser el millor eufemisme per a evitar emprar el binomi "literatura digital"), en el següent sentit: bona part de l'èxit del blog com a contenidor, com a format (dir-li o no "gènere" ens ficaria en una altra discussió) té a veure amb el fet que la "paraula" (literatura) s'ha imposat sobre la "tècnica" (informàtica), és a dir, han desaparegut la classe de traves "informàtiques" que separaven algú de crear i mantenir una pàgina web - ara tot és més simple, lineal, immediat, social, etc. Un dels resultats d'aquest reduccionisme de partida és que, fins on sé, el "camp acadèmic" de l'estudi dels blogs com a forma d'expressió literària en català (en el sentit més ambigu imaginable: com a contenidor de creació, de crítica, de propaganda, etc.) és un lamentable desert. Mantin un blog durant cinc anys i l'única cosa que tindràs són lectors "d'infanteria", però per contra: fes un "poema combinatori" amb l'ajut d'un informàtic i seràs citat en uns quants treballs d'investigació (per infames que siguen els versos, o les seues eventuals combinacions).

Disculpa el rotllo, Josep Lluís. Si te l'he "amollat" ací és justament perquè, en alguna altra discussió el meu "rol" en aquesta classe de debats pot haver semblat "escèptic" o "crític" vers les possibilitats literàries de la xarxa - i en part, saps que ho és. Però ara que has citat posicions "en l'altre extrem", he volgut si no "donar-te la raó" almenys sí compartir la teua mateixa "estranyesa".

Príncep de les milotxes ha dit...

A hores d'ara, Emili, s'hauran de revisar certes definicions... almenys si s'accepta que la llengua la creen els/les usuaris/àries, també ocorrerà el mateix amb la definició de "literatura digital".

Per altra banda, hom es farta de veure sempre les mateixes persones entrevistades en qualsevol mitjà audiovisual, revista literària, les mateixes plomes cardant l'edredó: "Es lo que hay, amén".
No dic que no siguen vàlids/vàlides aquestes, però la monotonia i l'escriure dels amiguets o d'allò publicat per les editorials fagòcit-monòcit pot resultar descoratjador.

Príncep de les milotxes ha dit...

I tot que no sóc expert en art contemporani, preferisc "lectors d'infanteria i ànima", abans que experiments kitsch amb volada i promoció de suplements culturals i mass media.
Intente ser equànim, però si puc trobar una pedreta en l'arròs caldós, no puc, ni dec empassar-me rodes de molins: tot no val.