diumenge, 15 d’octubre del 2023

Gaza i Israel

La televisió encesa i esperant l'espectacle...

Asseguts a taula amb coberts i estovalles netes, amanida amb coloraines, aperitiu i tota classe variada d'entremesos esperem, mentre es cou l'arròs, l'espectacle commovedor de l'assoliment de destrucció i desolació de milers d'indrets i persones a Gaza.

Han estat inhumanes totes les morts de dies arrere de Hamàs sobre ciutadans israelians, com tots els actes que històricament Occident ha permés dels governs israelians i voltat la cara alhora, per permetre el lent genocidi causat sobre la població palestina al llarg dels darrers anys
D'aqueixes pols, aquests llots que en riuada impediran trobar un punt per construir la pau i convivència entre persones.

Mentrimentres el govern ultradretà de concentració amb els fanàtics de torn i Netanyahu com a cap visible donaran l'ordre final i propera de la devastació, caiga i mora qui mora, ancians civils, joves adolescents, nens, dones i homes palestins que no mai han conegut la pau des que Occident permeté l'ocupació per banda dels jueus del territori després de la Segona guerra mundial.

No ens mereixem aquestes elits de polítics que no valoren la vida i sí uns quants metres usurpats de territori. No ens mereixem aquests polítics de despatx o white collars que decideixen la vida i mort de conciutadans i innocents rere les taules i conferències internacionals. No ens mereixem aquests polítics que tan sols miren la seua posició en la cursa política del moment, aliens sempre a tot tipus de patiment. No ens mereixem els polítics que menteixen i empren xarxes per desinformar i justificar la seua barbàrie particular.

Maleïts siguen per no cercar una convivència, la pau i la germanor.

Retirat del foc, l'arròs reposa i mentre ací repassem l'aroma vermella als llavis del vi tothom espera el tret inicial de la permesa devastació israeliana. 400.000 soldats esperant l'ordre per fer palesa la força i destrucció sobre altres éssers vius i béns de la comunitat gazetí i tot just després annexionar-se més territori?

S'oposarà algú, s'oposarà algun govern, s'oposarà algun grapat de països. I què és allò que podem fer nosaltres? Tan sols observar?

dimarts, 10 d’octubre del 2023

Lladres

Clareja el dia i els tinc ja arrenglerats a les teulades.
Avui li han furtat unes quantes paraules a Laura: telèfon, bolquer, tovallola, però no, encara, la història de son pare afusellat.

- "Què guapo era! ". 

Des del primer dia que me la narrà, no s'ha deixat cap aspecte de l'escomesa: la seua flor de 28 anys tallada, el lloc --la part alta del cementiri de Castelló contra una blanca paret--, qui va arreplegar les despulles, el nom de la cosina i els fills, que fou embolcallat amb dos llençols i una manta, que tingué una làpida des del primer moment:

- Què guapo era món pare, amb el seu bigoti i la joventut cisellada!

La foto en blanc i negre és a l'aparador i els noms dels fills i nets lentament s'esvaeixen, però el de son pare perdura.

Els lladres sempre estan presents, com les merles del matí que ens observen i alienes al fred i l'alba li picotegen paraules tot enlairant-se cap als núvols: cadira, eixugamans, mosquitera, cullera, poal, forn...

I repeteix, com si d'una jaculatòria es tractarà: - Ai mare, ai mare, ai mare, ai mare!

- Laura --li dic i em mira tot movent el cap-- què em faràs un perolet de dejú com abans?
- Sí.
- Vinga, anem a la cuina.
- I què cal posar-ne?