dimarts, 28 d’abril del 2009

El que penses.


Deixa de fingir, no em furtes la joia vacil·lant que em resta.

Fa temps que es va apagar l'amor i els fums no olen a bergamota ni tarongina.

Para de combinar excuses per ajornar el fred que s'anuncia.

T'assegure que tractaré amb la terra, els animals, plantes, flors...; m'abraçaré a l'escorça de l'arbre lluminós per no caure als paranys presents.

Que ploga la distància de l'oblit entre nosaltres!

Tancaré el paraigües de les sorpreses per sentir-me viu; m'agafaré a la tassa crua de café, al suc d'aranges sense estossegar mals averanys per al teu cor.



Deixa morir el vocabulari de l'esperança.

Atura els mots, l'alè disfressat, el verí que, als teus llavis, és simètrica, perfecta maduixa.

Agrair les fotografies a Maika_777.

Pots veure la màgia de Maika ací; t'ho recomane.

Canta la fabulosa Laura Fygi, Tan sols tinc ulls per tu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dilluns, 27 d’abril del 2009

Aquesta tristesa despullada, al Sant Jordi 2009.


Amics, amigues, després d'aquest passeig de cinc mesos per totes les llibreries i cases de cultura d'arreu dels països catalans, després d'aquest afer de promoure i presentar la darrera novel·la meua Aquesta tristesa despullada en llibreries, ciutats, pobles i fires del llibre, he de comunicar-vos que em sent exhausta, estèril, quasi com si la mort m'hagués succionat la capacitat creativa.

Impotent fins i tot per escriure quatre ratlles en aquest blog, he de comunicar-vos que la vida de l'escriptora és força dura: somriures, encaixades de mà, més somriures, gesticulació positiva, de nou més somriures, una bondat físicament reblada a la cara - la meua crema Age energizer La mer, 1000€ que val el flascó de 100ml. -, entrevistes a les televisions, emissores de ràdio... i, tot açò, al capdavall, per fer arribar-hi aquest producte de mercat a, quantes més butxaques soltes, millor.

Personalment estic disposada, ara, a pagar aquest preu (tot siga per falcar-me el nom, la fama venidora) malgrat que el dia de demà el sol s'apague i devore fins al darrer milímetre de cel·lulosa amb tinta escrita per qualsevol humà.

Què hem de fer! Jo estic contenta del que he fet i escrit; a sobre, una bona editorial d'aquestes que tenen volada s'ha interessat pel producte gràcies a les recomanacions d'uns membres del jurat; he de dir-vos amb sinceritat que m'ho he currat de debó, però faltava el segment final de col·locar en un rànquing alt les vendes de l'obra: Aquesta tristesa despullada.

He tingut sort, fins i tot, en la tria del títol, ja que em fou suggerit pels tècnics de la mateixa editorial; aquestes persones, saben el que es duen entre mans: un enunciat curt de paraules, un paper amb textura setinada i una bona fotografia suposen un 38 % de les vendes assegurades. Però el que més il·lusió m'ha fet ha estat que mon pare veja una altra obra meua publicada; pobrissó!, no mai cregué en mi i, ara, se les empassa -per més grans que me les haja dites- amb una dolcesa digna d'un estratega espartà.

Aquesta tristesa despullada o l'acceptació de l'efímer, la vida com un joc de tómbola, el perquè d'haver tingut l'espós, els fills, els amics que has tingut... aquesta xarxa complexa d'emocions que es vessen als temps viscuts, el joc de daus de totes les renúncies assumides, el tel de ceba que separa, en la quotidianitat, la vida bella que ens atansa a una millor mort.

Us encoratge per llegir-lo: a hores d'ara, m'han comunicat que de la primera tirada de 1500 exemplars s'han venut ja 993... Podeu trobar-lo ací.

El rellotge em somriu.

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Libera Strega.

Imprimir

divendres, 24 d’abril del 2009

Zoomorfisme del Príncep: Jana transforma Aín en natura humanitzada.


Diana, Diana, com de trista és l'aurora... Ni poguérem fer l'amor ahir, tampoc aquest matí quan la teua llum renaixia de la meua movedissa desgana mental, profunda obscuritat.

Diana m'has trencat l'illa dels somnis; no podrem mai més fer els núvols amb l'amor, aquest desig elèctric que, per la carn, ens vivifica.

Diana, Diana, m'he despullat la teua son i l'aigua clara m'ha perfilat, de nou, els secs de la mirada.

Ara, despert, salude Jana, bella amiga: Atenta! Ja baixe entre el cruix de les escales perquè em creus sobre el riu tranquil que és la llar nostra; a quinze metres de profunditat murmura l'aigua calda, i et veig, tota tu, real, l'energia desimbolta, abillada d'un foc negre per on la teua carn emana l'esperança. Sóc l'acompanyant discret d'aquesta fira solitària.

Passege amb tu, t'escric dibuixos en l'aire amb la il·lusió d'unes mans blanques: d'ací uns moments serem a Aín i plantarem les creïlles. Dormites en el viatge i conte els estris, adobs, la força necessària per fer la feina... et somric i t'acarone.

Hem baixat a l'altre riu d'on la terra beu; cau el sol sobre la pell i tu t'asseus sota el pètals del cirerer. Mentre, les abelles et brunzeixen una son animal. Als ulls de mel que em miren tot s'equilibra: plantades l'any passat s'engronsen, de la dona dels núvols, les primeres roses.
Aquesta terra fosca es gratada per les mans i rep el regal: midó que esdevindrà novament planta, flors silencioses de la rosada.

Badalles Jana, i sé que no seran menjar teu les creïlles. Avui surant als teus ulls m'has mostrat la perfecció: aquell sol breu, caduc, sagrat que tan sols palpita en la poesia.

Podeu veure Jana i la dona dels núvols; també amb Andreu...

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

Una camèlia per Lali Mesalles.


Ací t'he deixat una camèlia sota la pluja; gaudeix-la escoltant la música titulada Postal.
I, bon dia!!!!!!

Agrair la fotografia a Roque141.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

dimecres, 22 d’abril del 2009

Postal al pare.



Sal lenta i foc,
cristalls torçuts
ben relligats
pel sol, les llàgrimes
que ja no veus.
De blau caigudes,
en vol llegit
sobre el record
d'aquest teclat.
Entre les ones
mortes i negres
del buit dels dits,
d'un pols estrany
esclaten flors...
Tot és subtil,
callat: el vent?
...els ulls d'amor
que ens regalares.


Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Psicho röy.
Imprimir

divendres, 17 d’abril del 2009

Seguidors


Digueu qui sou vosaltres?
Per atzar uns núvols?
On i per què em cerqueu?

Com torxes, les paraules:
per notar-vos sense cos,
amagats, rutilants,
rere un quars electritzat
que encén els bits
del vent i balla.

Baixeu amb mi les escales
del món incert d'aquestes neus...
Descendiu a l'obaga,
feu-li el pes a l'esguard
que oneja i canta
solitari, humil
els greus secrets.

Pels llavis vostres
-exploradors de llum-
el fang palpita:
engronseu-vos en mots
que un cel molt blau
abilla el futur, l'esperança.

Seguidors meus
lentament us corpren la veu
i en la subtil grafia
s'enlaira la irisada seda,
en la memòria
la papallona...

Oleu el vol eteri
i quan el temps oblide
la carn, les cicatrius
dels cucs tan miserables
escamparà en la sang
el dolç regust i l'acritud
d'aquesta boira.

En la bellesa oculta,
no posseïda per ningú i per tots
els vostres ulls seran
reflex de qui vaig ser:
del vers, lleu tremolor,
paraula.




Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

dimecres, 15 d’abril del 2009

Cartes a la dona de la lluna nova.


Avui papallones grises volen per un cel inodor d'afectes...
Sembla que la fredor s'haja implantat per tot arreu. Però jo tinc cor. Un cor que batega les tintes rosa de la vida.
Ella és la meua vida, l'au que em provoca el pit amb festes; traspassa les meues intimitats amb tacte verd i progressiu, com de molsa evasiva.
No hi ha cavitats, ni desficis amb els contactes.
Vull esflorar el seu temps amb aquest cos rotundament enamorat.
Ella és foc que s'esllavissa de les meues branques...

Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia encartist.

Premi de narrativa curta La Vall d'Uixó, 1987.

Imprimir

dimecres, 8 d’abril del 2009

Antropomorfisme de Jana, II.


Ha hagut de passar un parell de dies des de la darrera passejada nostra: estava mòlta. El cert és que, dissabte 4 d'abril, pujàrem a Aín; l'animalot havia quedat amb el seus congèneres per tal de fer una mossegada a unes carns efímeres.

-Vaja, qui diu que no, a un àpat tan psicodèlic?

La veritat fou que, en sentir-lo lladrar per aquell aparell tan sofisticat, jo mateixa vaig començar la salivació. L'anècdota no era com per a prendre-s'ho a broma.
- No cal parlar-ne més! Dit i fet! Sense cap mena de raciocini, al cap d'uns batecs de llum ja hi érem al poble per celebrar la festa.

El viatge fou ràpid; jo sempre l'utilitze per tal de fer una becadeta, mentre ell vigila amb els sis sentits. Ens havia estat impossible arribar puntuals -amb trenta minuts d'endarreriment- però com que no asseguràrem l'assistència, la porta ens trinxà els morros i l'immens banquet s'evaporà.

Era tot un espectacle, l'animalot capcot, davant la porta bruna, trista d'un paradís tancat. Però l'esperança és estalactita del desig i, ràpidament, encetà una alternativa que em sorprengué.

Indiferent al sol que tremolava iniciàrem un passeig; la plaça de la vila era plena d'animals bípedes amb criatures lligades al pit... Sembla que projectaven uns volts per les rodalies: olorar timonets, mullar-se els peus amb la rosada, xuclar les tiges del romaní, desemboirar-se de les seues rutines que amoïnen el cervell; els seus cadells gemegaven pels desficis solars sobre la pell i les femelles estenien paraules i amoretes...

Nosaltres, a la nostra. Ens allunyàrem ràpidament del poble, cap al bosc, que és el mateix que dir la vida. Tot era fabulós, perfecte i harmònic. L'animalot em tragué la corretja i, per primera vegada, vaig experimentar una doble contradicció: paladejar la llibertat del vent sobre el musell i la por a allunyar-me massa del meu amic i company.

La terra era mullada i mamprenguérem la senda que duia cap al castell de Benialí. El meu company encetà l'entrepà, però, ni cas a les molles caigudes... ell mossegava, jo l'olorava. Corria l'andola tot cercant les puntes dels angles dels estels que ens acompanyaven folrant de bruc i molsa fresca les nostres petges. Anava, hi tornava i tot era meravellós, tan simple com el plaer de respirar.

Una llepolia queia entre els ullals. De sobte l'aigua pura de la sèquia; vaig mullar-me les cames i em vaig gitar al seu costat després de beure la puresa dels núvols. Ell, assegut sobre falgueres, amb la llum del somriure. Amb els ulls m'enlairava paraules que m'acaronaven els coixinets; des d'aleshores, en l'atmosfera, la seua veu em produeix una sagrada complicitat.

Lentament retornàrem a casa, els cors reblits de fe i companyonia. Així, sobre aquell horitzó de lliris blaus i estepes blanques el vaig conéixer... tot nu, l'amic de la vida, el meu príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

diumenge, 5 d’abril del 2009

Escultor d'amor.


De segur, no tenia quasi res.

Una caixa d'ossos, l'ombra i la veu que pregonava dominis d'un cel nou. Capgirava el passat tot buscant la passió dels vint anys.
Encongit i balmat, pels matins, cisellava velles aromes d'estones passades. Dibuixava arquitectures en l'aire, cendroses llums per recordar els bafs d'aquella dona d'aigua espiada pels amors del carbur.

Ara, ancorat pel seu cos, s'asseia mut als jardins.

Aguardava, perdut, la grisor de les tempestes. Ni tan sols els núvols ho saberen... però, tatuat a la pell, hi viatjava l'eixut territori d'un amor antic.


Del meu llibre
Passarel·la, de la tercera part titulada, 17 Poemes d'amor per al nou mil·lenni...

Per als capvespres de diumenge en soledat.

Agrair la fotografia a atrium09.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

dissabte, 4 d’abril del 2009

L'home dels havans.


Aquest senyor (el fabricant d'aquest blog) també és un monstre que s'atreveix amb tot; amagat rere les seues ulleres i el brogit silenciós (paradoxa) del fum pareix renglons i renglons d'escriptura i no automàtica. S'ho pensa tot -allò que diu- massa bé... però, de vegades, també s'amaga en silencis quaresmals.

Equívoc, el llenguatge és una navalla de doble fulla... Ara n'hi ha d'aquelles que no necessitarien mai més esmolar-se; és el progrés de la tècnica. Però la literatura i la tecnologia van per camins ben dispars.

I tot açò ho dic perquè, què ens haurà volgut dir amb l'apunt del seu blog? S'imaginarà una precària balança els platerets de la qual sostenen literatura i premis? Què costa més de les dues coses, guanyar premis o escriure bona literatura? Supose que l'empresa editorial li l'haurà lliurada, de franc, perquè faça una crítica més, de cara a la propera rosa vermella del Sant Jordi, l'enamorat dels llibres.

L'amor, també és un negoci... amb tapa dura (això li agrada dir a Joan) o digital.

El que em dol i em fa pena, vertaderament, és la rosa; endevine que es marcirà.

Ja ho va dir Angelus Silesius, pseudònim de Johann Scheffler ( 25-12-1624 – 09-07-1677)

Die Rose ist ohne Warum.
Sie blühet, weil sie blühet.
Sie achtet nicht ihrer selbst,
fragt nicht, ob man sie siehet.

La rosa existeix sense un per què;
floreix perquè floreix.
No té cura de si mateixa,
no pregunta si se la veu”.

I, aquest símil, l'utilitzà Borges per definir la poesia.

Per cert, de què parlàvem? M'he despistat...

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Rafael Morales.

Imprimir

dijous, 2 d’abril del 2009

Poetes: massa gossos per la llebre.


Us escric un poema aquesta vegada publicat per l'Ajuntament de Vila-real l'any 1998 en guanyar el premi de poesia amb el llibre titulat Passarel·la... Aquella vegada vaig tenir més sort i foren altres els qui restaren a la rereguarda. Com deia aquell filòsof cínic, entrenar-se per al "fracàs" és una bona forma per créixer interiorment. Antics mestres ho tastaren...

En aquest oci de la lírica ( gràcies Olga), ja sabeu que hi ha massa gossos per la llebre... i les editorials continuen els seus somnis metàl·lics parant mà d'institucions i d'ajuntaments per publicar poemaris: la contrasenya dels diners per davant.

Qui té padrins el bategen, diuen al meu poble, La Vall...


Tenen fe aquestes empreses? Creuen en els prestidigitadors de la carn i la mirada per traure'ls d'aquella boca negra on s'ha dissolt present, futur i passat?


Humilment, us dibuixe una antiga esperança meua.


De la tercera part del llibre i titulada, 17 Poemes d'amor per al nou mil•lenni...


MEMÒRIA

Encapotat el món pel fred
del gros oblit, jo sent -llunyà-
el rostre del record i, ferm,
m'enganxe al dolç abric
-perenne capçalera-
dels teus llavis.
                          Tornem
a començar la lluita,
la fe que és el mateix:
remor i primavera
dels bells somnis.


Josep Lluís Abad i Bueno

Agrair la fotografia a Ducky.

Imprimir