diumenge, 5 d’abril de 2009

Escultor d'amor.


De segur, no tenia quasi res.

Una caixa d'ossos, l'ombra i la veu que pregonava dominis d'un cel nou. Capgirava el passat tot buscant la passió dels vint anys.
Encongit i balmat, pels matins, cisellava velles aromes d'estones passades. Dibuixava arquitectures en l'aire, cendroses llums per recordar els bafs d'aquella dona d'aigua espiada pels amors del carbur.

Ara, ancorat pel seu cos, s'asseia mut als jardins.

Aguardava, perdut, la grisor de les tempestes. Ni tan sols els núvols ho saberen... però, tatuat a la pell, hi viatjava l'eixut territori d'un amor antic.


Del meu llibre
Passarel·la, de la tercera part titulada, 17 Poemes d'amor per al nou mil·lenni...

Per als capvespres de diumenge en soledat.

Agrair la fotografia a atrium09.

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

3 comentaris:

Mati ha dit...

Així que tens un llibre anomenat Passarel•la. És tot de poesia? Sona interessant.

Jo ara ja tinc bloc també. M'agradaria que li pegares una ullada a veure que et pareix i comenta per favor.
Continua escrivint. M’agrada.

El meu bloc s'anome laltremon (l'altre món).

Mireia ha dit...

Acabo de veure que t'has fet amic del meu blog. Seràs sempre benvingut. Salutacions

jessica ha dit...

fabulós, realment bonic!