Deixa de fingir, no em furtes la joia vacil·lant que em resta.Fa temps que es va apagar l'amor i els fums no olen a bergamota ni tarongina.
Para de combinar excuses per ajornar el fred que s'anuncia.
T'assegure que tractaré amb la terra, els animals, plantes, flors...; m'abraçaré a l'escorça de l'arbre lluminós per no caure als paranys presents.
Que ploga la distància de l'oblit entre nosaltres!
Tancaré el paraigües de les sorpreses per sentir-me viu; m'agafaré a la tassa crua de café, al suc d'aranges sense estossegar mals averanys per al teu cor.
Deixa morir el vocabulari de l'esperança.
Atura els mots, l'alè disfressat, el verí que, als teus llavis, és simètrica, perfecta maduixa.
Agrair les fotografies a Maika_777.
Pots veure la màgia de Maika ací; t'ho recomane.
Canta la fabulosa Laura Fygi, Tan sols tinc ulls per tu.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
2 comentaris:
Eixos llavis són suggerents, com ho és també el cor que penja com el pèndol d'un rellotge de pèndol, i com ho és l'escot que s'insinua, breu però vertiginós. El Príncep de les Milotxes ha trobat una il·lustració impagable en les fotos de Maika 777, que no és una dona de paper però si ho fora, seria sense dubte de paper couché (i això vol ser un elogi literari i fotogràfic, per si cal dir-ho). Enhorabona per la troballa.
Has trobat una manera bonica d'expressar la duresa d'una ruptura. Un gran escrit!
Publica un comentari a l'entrada