Us escric un poema aquesta vegada publicat per l'Ajuntament de Vila-real l'any 1998 en guanyar el premi de poesia amb el llibre titulat Passarel·la... Aquella vegada vaig tenir més sort i foren altres els qui restaren a la rereguarda. Com deia aquell filòsof cínic, entrenar-se per al "fracàs" és una bona forma per créixer interiorment. Antics mestres ho tastaren...En aquest oci de la lírica ( gràcies Olga), ja sabeu que hi ha massa gossos per la llebre... i les editorials continuen els seus somnis metàl·lics parant mà d'institucions i d'ajuntaments per publicar poemaris: la contrasenya dels diners per davant.
Qui té padrins el bategen, diuen al meu poble, La Vall...
Tenen fe aquestes empreses? Creuen en els prestidigitadors de la carn i la mirada per traure'ls d'aquella boca negra on s'ha dissolt present, futur i passat?
Humilment, us dibuixe una antiga esperança meua.
De la tercera part del llibre i titulada, 17 Poemes d'amor per al nou mil•lenni...
MEMÒRIA
Encapotat el món pel fred
del gros oblit, jo sent -llunyà-
el rostre del record i, ferm,
m'enganxe al dolç abric
-perenne capçalera-
dels teus llavis.
Tornem
a començar la lluita,
la fe que és el mateix:
remor i primavera
dels bells somnis.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Ducky.
Imprimir
1 comentari:
Preciós el poema i preciosa la foto.
Publica un comentari a l'entrada