dimecres, 8 d’abril de 2009

Antropomorfisme de Jana, II.


Ha hagut de passar un parell de dies des de la darrera passejada nostra: estava mòlta. El cert és que, dissabte 4 d'abril, pujàrem a Aín; l'animalot havia quedat amb el seus congèneres per tal de fer una mossegada a unes carns efímeres.

-Vaja, qui diu que no, a un àpat tan psicodèlic?

La veritat fou que, en sentir-lo lladrar per aquell aparell tan sofisticat, jo mateixa vaig començar la salivació. L'anècdota no era com per a prendre-s'ho a broma.
- No cal parlar-ne més! Dit i fet! Sense cap mena de raciocini, al cap d'uns batecs de llum ja hi érem al poble per celebrar la festa.

El viatge fou ràpid; jo sempre l'utilitze per tal de fer una becadeta, mentre ell vigila amb els sis sentits. Ens havia estat impossible arribar puntuals -amb trenta minuts d'endarreriment- però com que no asseguràrem l'assistència, la porta ens trinxà els morros i l'immens banquet s'evaporà.

Era tot un espectacle, l'animalot capcot, davant la porta bruna, trista d'un paradís tancat. Però l'esperança és estalactita del desig i, ràpidament, encetà una alternativa que em sorprengué.

Indiferent al sol que tremolava iniciàrem un passeig; la plaça de la vila era plena d'animals bípedes amb criatures lligades al pit... Sembla que projectaven uns volts per les rodalies: olorar timonets, mullar-se els peus amb la rosada, xuclar les tiges del romaní, desemboirar-se de les seues rutines que amoïnen el cervell; els seus cadells gemegaven pels desficis solars sobre la pell i les femelles estenien paraules i amoretes...

Nosaltres, a la nostra. Ens allunyàrem ràpidament del poble, cap al bosc, que és el mateix que dir la vida. Tot era fabulós, perfecte i harmònic. L'animalot em tragué la corretja i, per primera vegada, vaig experimentar una doble contradicció: paladejar la llibertat del vent sobre el musell i la por a allunyar-me massa del meu amic i company.

La terra era mullada i mamprenguérem la senda que duia cap al castell de Benialí. El meu company encetà l'entrepà, però, ni cas a les molles caigudes... ell mossegava, jo l'olorava. Corria l'andola tot cercant les puntes dels angles dels estels que ens acompanyaven folrant de bruc i molsa fresca les nostres petges. Anava, hi tornava i tot era meravellós, tan simple com el plaer de respirar.

Una llepolia queia entre els ullals. De sobte l'aigua pura de la sèquia; vaig mullar-me les cames i em vaig gitar al seu costat després de beure la puresa dels núvols. Ell, assegut sobre falgueres, amb la llum del somriure. Amb els ulls m'enlairava paraules que m'acaronaven els coixinets; des d'aleshores, en l'atmosfera, la seua veu em produeix una sagrada complicitat.

Lentament retornàrem a casa, els cors reblits de fe i companyonia. Així, sobre aquell horitzó de lliris blaus i estepes blanques el vaig conéixer... tot nu, l'amic de la vida, el meu príncep de les milotxes.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Jordi ha dit...

Em va encantar el primer relat de Jana i espere seguir-la llegint al teu blog. Fantàstic. I enhorabona pel domini de la llengua, al darrer em deixares al·lucinat.

Príncep de les milotxes ha dit...

Moltes gràcies Jordi, però pensa que sempre les coses no ixen redones; intentem l'esfera ideal, i amb això ja tenim prou.
Una abraçada...