divendres, 24 d’abril de 2009

Zoomorfisme del Príncep: Jana transforma Aín en natura humanitzada.


Diana, Diana, com de trista és l'aurora... Ni poguérem fer l'amor ahir, tampoc aquest matí quan la teua llum renaixia de la meua movedissa desgana mental, profunda obscuritat.

Diana m'has trencat l'illa dels somnis; no podrem mai més fer els núvols amb l'amor, aquest desig elèctric que, per la carn, ens vivifica.

Diana, Diana, m'he despullat la teua son i l'aigua clara m'ha perfilat, de nou, els secs de la mirada.

Ara, despert, salude Jana, bella amiga: Atenta! Ja baixe entre el cruix de les escales perquè em creus sobre el riu tranquil que és la llar nostra; a quinze metres de profunditat murmura l'aigua calda, i et veig, tota tu, real, l'energia desimbolta, abillada d'un foc negre per on la teua carn emana l'esperança. Sóc l'acompanyant discret d'aquesta fira solitària.

Passege amb tu, t'escric dibuixos en l'aire amb la il·lusió d'unes mans blanques: d'ací uns moments serem a Aín i plantarem les creïlles. Dormites en el viatge i conte els estris, adobs, la força necessària per fer la feina... et somric i t'acarone.

Hem baixat a l'altre riu d'on la terra beu; cau el sol sobre la pell i tu t'asseus sota el pètals del cirerer. Mentre, les abelles et brunzeixen una son animal. Als ulls de mel que em miren tot s'equilibra: plantades l'any passat s'engronsen, de la dona dels núvols, les primeres roses.
Aquesta terra fosca es gratada per les mans i rep el regal: midó que esdevindrà novament planta, flors silencioses de la rosada.

Badalles Jana, i sé que no seran menjar teu les creïlles. Avui surant als teus ulls m'has mostrat la perfecció: aquell sol breu, caduc, sagrat que tan sols palpita en la poesia.

Podeu veure Jana i la dona dels núvols; també amb Andreu...

Josep Lluís Abad i Bueno


Imprimir

1 comentari:

Marta Rieradevallink ha dit...

Quina poesia més emotiva. Preciosa.