Sal lenta i foc,
cristalls torçuts
ben relligats
pel sol, les llàgrimes
que ja no veus.
De blau caigudes,
en vol llegit
sobre el record
d'aquest teclat.
Entre les ones
mortes i negres
del buit dels dits,
d'un pols estrany
esclaten flors...
Tot és subtil,
callat: el vent?
...els ulls d'amor
que ens regalares.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Psicho röy.
Imprimir
1 comentari:
Quina poesia més plena d'amor!!!
Publica un comentari a l'entrada