diumenge, 29 de juliol del 2018

La set de poesia

De singladuras y mejunjes literarios

Maritxé Abad Bueno ha escrit el seu tercer llibre en poc de temps, la qual cosa vol dir que és una escriptora i nada bé en aquesta aigua que s'anomena poesia: 111 pàgines de món interior projectat als Altres, més 7 pàgines de dibuixos de l'artista Mont Rei Cadaxac.

Com ens podem acostar a la poesia?

Hi ha tantes formes de fer-ho com persones existeixen i experiències personals.

Hi ha persones que ho fan per atzar, per casualitat, perquè un acte poètic se celebra en un indret o lloc i per allà passen.

Altres, perquè queda bé dir que hem anat a una tertúlia literària amb tal o qual poeta: mola molt.

Altres, perquè així aparentes enfront dels món que estàs al dia intel·lectualment parlant.

Altres perquè volen indagar en el procelòs món de les paraules i la seua màgia generadora d'emocions i sentiments.

Altres perquè els agraden les paraules en sí i la pluralitat de formes com poden enganxar-se en un discurs.

Altres per l'afecte i familiaritat amb la persona poeta.

Hi ha moltes, diverses formes d'acostar-nos al fet poètic, a l'experiència de la poesia. I totes són vàlides perquè són reals i humanes.

Ara bé, en totes aquestes maneres i experiències podem entrar d'una forma, però eixir transformats en contactar amb ella.

La poesia és una forma de dignificar-se la Humanitat. És una forma d'autoconeixement. No és necessària per se, per ella mateixa, però esbossada, sempre ens interpel·la, ens mou la ment i el cor pels vents interiors que genera.

La poesia és un acte gratuït, un acte d'amor i fe envers el gènere humà. La poesia ens ajuda a comprendre'ns, ens fotografia com a espècie i ens fa humils i aprenents perennes de quasi tot. Escriure poemes o llegir-los hauria de ser una vacuna contra la supèrbia i l'orgull. La poesia ens percata del valor del silenci alhora que també el de la paraula.
No sempre la poesia comporta un acte de comprensió d'allò que llegim.

De vegades ens sorprèn el ritme, la musicalitat de l'encavalcament de les paraules. D'altres, desperta imatges, sensacions.  Evoca el passat amb un vitalisme impensable. També ens pot construir futurs immediats, vívids.

Maritxé de nou ens ha fet una mena de guia amb aquest nou llibre dividint-lo en 6 apartats. O bé el podem llegir de colp, o dosificar-lo com petites pastilles de xocolata. La decisió la tenen tots vostès a les mans.

Ara ella ens haurà de pintar el sentit i el per què d'aquesta nova criatura.
Parlar de la vida i respectar-la amb fets, respectar la soledat del silenci i respectar en ell el creixement de les paraules.

La poesia pot arribar a ser una set que sense fer patir, no mai s'acaba.

Perquè ser poeta no consisteix en creure's un astre sideral o, potser, un individu extraordinari; ser poeta consisteix en vibrar amb la pedra dura i seca que ningú no veu, ser poeta consisteix en agrair l'aigua, tindre cura de la mare o netejar la cuina, acceptar la separació o abraçar l'amic; ser poeta és valorar i existir en allò que és ordinari, i així apreciar la vida tota i considerar la seua mancança, la vida pròpia, però també l'aliena.

Visca, per molts anys, la poesia.

Gaudim de les emocions i vivències de Maria Jesús Abad, també la meua germana.

diumenge, 15 de juliol del 2018

BANY A GUINZA

Diumenge 15 de juliol de l'any 2018.


Som dos éssers olfactius. Ella m'ho ha encomanat. Olem la terra seca, la pols de l'arenita que els seus coixinets enlairen. Caminem cap al molí de Guinza, envers el bany matutí. Una senzilla flor de baladre rosa és prou perquè és llance a l'aigua. 


És indiferent que siga hivern, com estiu. El bany sempre és saludable i sagrat. Ella es troba a casa seua, tal com apunta el seu afixe, Jana Gos d'Espadà.



Torna a la sèquia, una i altra volta car la pinya se li ha escapada corrent avall.  Saltironeja i lladruqueja al vol boig i viu de pixavins i papallones. Tot esclata d'energia i senzillesa conscient.


Nosaltres ja hem santificat el diumenge amb la vida.

L'heura seca que penja gentil de la branca verinosa de les flors roses ens recorda la fragilitat. Fins ara, nou anys i mig compartits, vitals.


Tornem camí cap a casa fresquets; trepitgem les fulles eixutes de surera, i mentre les cigales comparteixen llurs cadències, resseguim formigues i sargantanes amb el cor a la boca i el verd per cel.



Ben poc sabem d'aquesta terra alhora dura i mística; asseguts en un ombratge ens adonem que l'amor no és un sentiment complexe, ni tampoc grandiloqüent;  és aquest deixar-se portar senzill, el gaudi humil i cel·lular, quan a l'uníson, vibrem als braços de la Serralada d'Espadà.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir