dilluns, 31 de maig de 2010

Blog en crisi?


No, amics i amigues. El dia que haja mort s'haurà acabat la meua crisi. Però no cal plorar; bé, si us ho estalvieu en no pixar -com deia mon pare- ploreu, ploreu...

A més, he d'anar a Hisenda; aquests paios no perdonen ni el mig any dels qui, malauradament, han mort; així doncs, faré per no morir ni de crisi, ni d'una ventada de desig.

Diuen que arriba un moment on deixes d'escriure al blog, apareix la crisi.

És ben cert, de la mateixa manera que no te gites, ni pares taula, ni fas l'amor, ni treballes, ni t'interessa el mundial 2010 -Quina broma! El mundial de què?-.

Us heu fixat? Encara no he especificat què i quasi tothom pens en una, la teixa cosa. I si em menge lletres, vosaltres per tal de foragitar la suposada crisi, les col•loqueu virtuals, fresques totes elles.

Al capdavall, Salvador què és la vida sinó un estirament crític de les cèl•lules?

I una altra cosa: enfront de la crisi una promesa.

Gràcies novesflors, moltes gràcies per aquella que et vaig fer fa dos anys en obrir aquest espai...
Jo sé que em dec a la paraula, aquest amor intangible-Josep- però real, com la sang que m'acosta als teus ulls lector, lectora...

Però hi ha lectors? Mare meua! Aleshores aquesta és la prova fefaent perquè no visca en crisi perenne.

Com de gran és la meua sort!


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

5 comentaris:

Clidice ha dit...

fins i tot en la crisi fingida els artistes no podeu evitar fer-la creativa :)

Príncep de les milotxes ha dit...

Artistes, dius?
Quina vergonya que tinc!!

SM ha dit...

Molt encertada la definició de vida! Al cap i a la fi, tot és culpa de la senescència que ens fa envellir...

novesflors ha dit...

Ei! Que ja ha acabat el dia! Desperta! Però què dic? Si fins i tot en crisi ets creatiu...

zel ha dit...

Jo vaig arribar tard...