dissabte, 22 de maig de 2010

Pantera


Podria ensinistrar-te pantera...ara quan ets nit al meu cor.

De fet, ets com un gat gran i no som tan diferents; ens pertanyem.

Pots posseir-me amb el tall net de les urpes, fer-me pols de la carn teua, subtil demi-plié en la proteïna... Però abans del primer moviment t'hauràs caigut en la trampa dels meus ulls, enganxada pels milions de cilis, teranyina en la memòria.

Boja d'inquietud, en remoure't més i més, seràs ombra i vent del meu parany; esdevindràs sang i so: eterna comunió pels segles dels segles, en la paraula.

A Josep Porcar amb qui compartisc foscors i llums, l'amistat, la paraula.

Agrair la fotografia a Captain Kidd.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

3 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

Pro-vocacions! Sé que tu has après a fer-li la paticura i que si arrapa no és amb les urpes. Què ens fereix més, esmolar verbs o ullals? Continue rumiant-me, però, que és més perillós munyir el verí de la serp.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ja veus, he canviat "mot" per "so"; amb açò de les presses d'anar a estendre la roba al terrat...
Ara ja, definitiu.
Patim de Pro i Vocació. I compte amb els verbs... Les paraules són polisèmiques, tenen vida, mort pròpia, l'espanten o provoquen.
Elles, que ens roben el cor, que fan somriure, també, la pedra o l'aigua.
Estem perduts. Però Jana ens salvarà de les serps.

Olga Xirinacs ha dit...

Bagheera, la gran pantera negra dels meus misteris d'infant, quan jo estimava Mowgli en la persona de Sabú, el de la pell setinada.
Mowgli i Bagheera es movien sinuosament per la selva. Sigil dels somnis.