Ara que duc setmanes mort, no sent la cambra, ni l'olor d'aqueixes drogues, ni els mossos dels cucs, ni les pessigolles alades del vent sobre la carn fútil, morada; perquè ho llegiràs i seré habitant del record. Decúbit i en la foscor, tot és tan clar!
Com notes de cristall que senzilles sonen i et duen melodies.
Cansada, amb la nova soledat fas per llegir aquest amor que et vaig obrir a la intempèrie dels llavis, però ignorares...
Durant 36 cicles lunars he programat al Blogger -com un riure d'aranyes- un crit profund, el meu calfred ultra-vital que vestirà aquesta pissarra blanca d'una llum de vidrets per ornamentar-te l'ànima, per desfer aquesta incertesa del no res.
Amor, perquè t'estime tot i que no puc distingir-te, t'estime sense llums, ni músiques... t'estime malgrat no córrega el stand by per les venes, ni t'olore el calor, t'estime allunyat de l'Itouch gran i petit, absent el paper, perdudes les notes, eixuta la tinta del cor.
L'única por -barrada i subtil la paraula- és la nit eterna, l'oblit.
Ara, quan sobre els llençols no lliges els pensaments i les darreres neurones s'apaguen, em dic:
- Podré besar-la?
- Esdevindré rere la calç un camp de gespa?
- Què, la pedra ígnia, el cor, en aquest desassossec?
El meu amor de lluna trista, desconsolat, udola.
Digueu-me si una aranya geomètrica encara el teix?
Agrair la fotografia a Fermín Ramírez.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada