diumenge, 13 de setembre de 2009

Contra tot pronòstic


Ara que duc setmanes mort, no sent la cambra, ni l'olor d'aqueixes drogues, ni els mossos dels cucs, ni les pessigolles alades del vent sobre la carn fútil, morada; perquè ho llegiràs i seré habitant del record.

Decúbit i en la foscor, tot és tan clar!
Com notes de cristall que senzilles sonen i et duen melodies.

Cansada, amb la nova soledat fas per llegir aquest amor que et vaig obrir a la intempèrie dels llavis, però ignorares...

Durant 36 cicles lunars he programat al Blogger -com un riure d'aranyes- un crit profund, el meu calfred ultra-vital que vestirà aquesta pissarra blanca d'una llum de vidrets per ornamentar-te l'ànima, per desfer aquesta incertesa del no res.

Amor, perquè t'estime tot i que no puc distingir-te, t'estime sense llums, ni músiques... t'estime malgrat no córrega el stand by per les venes, ni t'olore el calor, t'estime allunyat de l'Itouch gran i petit, absent el paper, perdudes les notes, eixuta la tinta del cor.

L'única por -barrada i subtil la paraula- és la nit eterna, l'oblit.

Ara, quan sobre els llençols no lliges els pensaments i les darreres neurones s'apaguen, em dic:

- Podré besar-la?
- Esdevindré rere la calç un camp de gespa?
- Què, la pedra ígnia, el cor, en aquest desassossec?

El meu amor de lluna trista, desconsolat, udola.
Digueu-me si una aranya geomètrica encara el teix?

Agrair la fotografia a Fermín Ramírez.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir