dimecres, 29 de juliol de 2009

Pedres


Camine sol per aquest bosc real i imaginari i veig terra i pols desfeta de roques i pedres i més pedres...
De tamanys diversos, d'impossibles colors i textures, pedres distintes, impassibles, solitàries, cromàtiques en llur fraseig, estols que, per l'aire, fressen, pedres freturoses de desig, afectades per la pell d'aquest discurs en què, dures, s'humanitzen.
Pedres dolces, qui ho sap si valuoses per l'iris en mirar-les.
Al capdavall són senyals, aromes d'un record per on passares.
Pedres món, pedres mot, pedres tot, un punt al pont de l'univers, pedres d'un poder basàltic i purificador, pedres cor per atresorar aquest petit vocabulari...
Així, per tot el que he dit, quan jo mora que no se m'enduga un vent trist.
Tan sols voldria que espargireu les meues cendres, capçalera de falgueres; grises, recolzeu-les a les pedres de la terra que, amb els peus, vaig mirar.
Perquè quan jo mora no vull cap notícia audiovisual, ni la sal dels volàtils editors, ni homenatges de saberuts en la tómbola del que ha estat el meu viatge...
I en aquesta autèntica geografia de l'amor, deseu-me al terra humil del meu país perquè ella - reina dels núvols- eternament em llija.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

novesflors ha dit...

Pedra amor i pedra somrís també. I pedra oblit i pedra atzar. Podríem col·leccionar-ne, de pedres. N'hi ha de tan boniques...

Marta ha dit...

Mai més ben pols som i en pols ens convertim, sobretot quan tenim un lligam tan fort amb la nostra terra. D'ella naixem i a ella tornem.