En la foscor de la nit, quan no sent els esquellots de la infàmia, ni les presses m'amaguen l'esperança en la llum, olore el silenci blanc de les futures flors del taronger i els teus batecs d'amor, fingits o no, se'm presenten com l'aleteig de papallones luminiscents sobre la gespa de les temples.Acosta't, amor, esborra aquest símbol!
Envolta'm del màgic aliment, bé terrenal!
Penetra'm el cos que, perdut, encara et vigila els somnis!
Mussol del cor, jo trac, despert, un vendaval de mots de la butxaca i faig l'intent per dibuixar un dolç somriure mut. Amb un burí invisible, grave -lletraferit- un pensament sense papers. I lentament, m'enfile per la bastida d'un univers en què no creus on perfile, embogit, l'aroma dels teus ulls: Hi visualitze com parles i mires, com gesticules i corres i calles; i pares les mans tot esperant la melodia d'aquell nom secret, desig que, en la penombra, creix en vol roig.
Acosta't, si et plau! El rebost vacil·la; les neurones tremolen; la figuració ja s'apaga. Fou tan lleu l'escalfor...
Resta la nit i un vers diminut que emmudeix: veu que s'abilla de dol.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a Manuel h.
Imprimir
1 comentari:
Renoi, Príncep de les milotxes, llegeixo el poema i a penes tinc paraules per comentar-lo. M'agraden les imatges com "olore el silenci blanc de les futures flors del taronger" o "l'aroma dels teus ulls", o bé "i pares les mans tot esperant la melodia d'aquell nom secret, desig que, en la penombra, creix en vol roig."
Publica un comentari a l'entrada