Déu em lliure de creure'm en l'absoluta veritat, ni de bon tros!Però aquestes nits dels darrers Nadals, vaig visitar i llegir un dels blogs que té Vicent Usó, concretament El Rastre de Clarisse. No recorde haver llegit si n'hi ha alguna relació amb la Clarisse de Farenheit 451 de Bradbury, és possible, però em cridà l'atenció això, justament el seu nom. Sí, ho he confirmat, ho diu.
Com que sóc un viatger estrany, apàtrida o dit d'una altra manera i millor, qualsevol lloc pot esdevenir casa meua, vaig descobrir això de La nit del Premis de santa Llúcia del 2008. Una nova Mediterrània per a mi; podeu convéncer-vos -des d'ara mateix- que habite una galàxia que no és la vostra.
No és per quedar-me amb vosaltres, ni per sentir-me ridícul davant dels lectors -aspecte impossible per qui em conega personalment-, però em cridà l'atenció l'article i vaig picar sobre el video de l'entrega de premis, parlaments i actuacions musicals. Em vaig alegrar per ell, en assabentar-me que ha estat la segona vegada que ha restat finalista del premi de novel·la; dies després he anat seguint el procés dels seus articles sobre galerades, corrector i quasi entrega -si no recorde mal- del volum de cara a la primavera [Salut a El músic del bulevard Rossini ]; també, com una serp lectora, resseguia els comentaris d'altres amics i autors lletraferits.
Em va fer gràcia la qualificació que Usó feia sobre Karles Çantos « immens com sempre » i per poder opinar vaig picar sobre el video sencer perquè ningú em contara res i veure'l interpretar, sentir i escoltar-ho tot.
Després d'unes setmanes, ja quasi oblidades aquelles actuacions -les musicals-, he decidit gastar llum i recursos energètics personals sobre les mateixes.
En primer lloc i vista -honestament- la meua desinformació intel·lectual sobre Qarles SSantoSS, vida, obra, escrits i Esperit Sant inclòs, he hagut d'informar-me per a poder parlar sobre ell; us he de dir, amics, que sóc un ens aplicat i feliçment treballador... així que vaig anar per feina escodrinyant tot el que va caure'm -de moment- als ulls. Tal com anava capbussant-me pel seu web comprovava la seua formació, els discos, títols i premis i pensava ens trobem amb una cap ben moblat, indiscutible. Però també em sorprenien les fotografies i els textos. Anys arrere quan Joan Garí em digué que era un monstre (futbolísticament, un crack), em vaig perdre. Però jo sóc ociós, m'encanta divagar, buscar la pedra foguera i llançar-la violentament sobre els penyals per tal de fer nàixer espurnes.
Mentre llegia sobre vida i obres anava pillant-li el punt al web i a tot allò dit. I jo pensava... és clar que estar des-informat és un modus vivendi, una manera d'acostar-se a la informació.
Per què ens han d'obligar a informar-nos?
Per què ens han d'interessar totes les informacions, si allò més sagrat hauria de ser la llibertat per escollir-les o no?
Per què catalogar d'estúpids i necis els qui no investiguen i s'informen?
I me n'adonava que aquesta actitud metafòrica i il·luminadora és un recurs que Qarles empra quan bocalitza i Эscriu El ferbor de la perseberança (pura i dura lògica, ¿original?) i fa llegir a Mariaelena roqué al III Encuentro Internacional de Composición Musical, Valencia 1.990 La Ponencia . (Piqueu per llegir, ho passareu "dabuten").
Amics, vosaltres que sou massa cultes li perdonareu a un novençà com jo, en primer lloc, l'atreviment, després les errades tipogràfiques i errors ortogràfics; simplement és pura mimesi, car allò que importa és tan sols la vertadera comunicació i/o comprensió per la part vostra -i això està fet-, no els aspectes formals (seguisc el mestre).
És clar que el que m'interessava era el video dels Premis nocturns Santa Llúcia de l'efímer 2008... Foscor, fade a l'inrevés i aparició d'En Çantos; emergeixen dos pianos i executa ritmes amb els punys sobre el piano; després, tan sols resta la seua boira, desaparició. I pel que sembla, els assistent s'ho passaren d'allò més bé si valorem els decibels dels aplaudiments. Guai, massa guay! ( Repetisc, no em tingueu en compte l'ortografia). Vaig veure un Gran Carles Santos Provocador, tan sols això.
No penseu mai de la vida que sóc iconoclasta, ni arribista; simplement faig ús de la meua subjectivitat per opinar, la qual cosa potser no siga políticament correcta, però no és tan escandalosa; i això és tot. L'assumpte no té tara en veure, per reblar el clau, l'actuació aquàtica del Toni Comas: farà gàrgares per causa de la Bordetella pertussis. Final.
I això sí, els confesse que no he vist cap concert o escoltat composició del mestre i promet que buscaré la música d'en Qarles per escoltar-la i gaudir-la; i açò, no ho dic de conya. Potser li demane opinió a Guillem Calaforra.
De la música, podríem trobar-la a btjunkie, Mininova, Isohunt o Demonoid.com?
Això no ho sé, però els hi dic que ho faré.
Podeu veure un interessant article per veure la complexa i excèntrica obra i personalitat de Qarles Çantos, per Manuel Guerrero.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a filicura.
Imprimir
4 comentaris:
M'hauràs de perdonar, després: en Carles Santos és un tipus que ha sabut crear-se un espai, i en això no li discuteixo res: és una virtud. Qui digui el contrari, ho diu des del ressentiment. Però això no vol dir que sigui un artista important, ni que aporti res. Crec que no vas més enllà del divertimento contemporani, des d'on es riu una mica de tot. L'art contemporani és com tots els arts de totes les èpoques: d'aquí a cent o dos-cents anys, com diu el Casasses, ja en parlarem.
Jo pense el mateix; ha sabut crear-se un espai i l'home li ha tret partit; ha estat atent a la jugada i les circumstàncies polítiques del moment. Té una bona formació, però ara li agrada massa cridar l'atenció, exhibir-se. Em pregunte si voldrà emular Dalí. Per la mateixa cosa tot el que faça, no vol dir que és de bandera, però també seria injust dir que no res del que ha fet en el passat ha estat bé.
Jo no conec les "arts" d'en Carles Santos (ja veus, també estic desinformada) però recorde no sé on ho he llegit que per la bona literatura (i supose que a l'art en general se li pot aplicar igualment) és la que pot resistir el pas del temps. No sé què en penseu.
Estic d'acord amiga novesflors; però no podem carregar, de vegades, amb el que semblen "rodes de molí";ja he dit en una altre post d'aquest blog, que "tot no val", que existeix un línia entre el que és bellesa i allò que s'anomena presa de pèl; en l'àmbit dels artistes és una conducta previsora callar, abans que emetre una opinió que pot xafar-te posteriorment la teua posició o carrera present o futura.
A més a més tots tenim el dret a equivocar-nos quan fem una cosa, siga opinió pública, escrit, decisió; per sort això forma part de la naturalesa humana.
Pobres d'aquells que es consideren especials... que la cosa no va amb ells.
Publica un comentari a l'entrada