dimarts, 27 de gener de 2009

El meu Ipod Itouch.


Diuen que els mortals vivim, també, per una mena de desitjos o petites il·lusions que, d'alguna manera i sense saber molt bé com, ens realitzen.

I això ha passat amb el meu Ipod. Sí xics i xiques, tinc un Ipod Itouch... el més gran, el més nou, l'enginy més Poma de tots els de la marca. M'ha vingut, com arriba una Granny Smith als llavis, llur sabor a la ment, de Montreal... i ha volat fins a les meues mans de ben lluny...

I no sóc un marquista, un enamorat de símbols, ni logotips; però em féu molta gràcia els articles que, a l'estiu, publicà Jordi Cervera al seu blog titulats "el meu Ipod". Jo li'n vaig fer un, -dels articles, emulant-lo-. I després hi hagué, en aquest blog, un segon, crec...

I pensar que tinc tot el meu correu a una picada digital, el meu blog o la música que fa tremolar la carcassa que em sosté, em fa feliç de debó. Així que us dic que tot allò que escric passa mediatitzat, musicat i fidelitzat (perdoneu-me aquest atreviment lingüístic) per ell...

De vegades, la majoria de les vegades, un acord, una tonalitat, un arpegi són prou per estimular la creativitat, per escriure o concentrar una allau de sensacions i sentiments en una oració gramatical.

Serà això la literatura?
O potser, és una cosa molt més rebuscada o complicada?
O literatura és allò que diuen els qui es mouen en les arenes movedisses de certs ambients i guardons?
Ara tens barrada la porta; ara te l'obrim... i s'inicia una pluja de fulles de llorer.

Coses de la vida i de la mort que s'acosten sense demanar cap permís: l'existència; tan obvi com pronunciar els sons que amaguen tota la tendresa que qualsevol de nosaltres pot dibuixar...

Posem per cas, allò de...

- Saps amor, avui ballen, les tiges de totes les flors, incandescències per tu...

Us assegure des de la intimitat més fonda que, aquesta frase o enunciat, no és baladí.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir