dimecres, 4 de febrer de 2009

Parallamps.


Estimat Fernando...

Són massa els matins, migdies, capvespres i nits en què et trobe a faltar, amic...

És per això que no ets fulla perduda en cap vora de barranc, ni la distància del temps en què no hi ets, no esborra l'aigua del record, ni l'estima per la teua fesomia.

Ací, has de saber que ningú t'oblida, que intentem cremar les "neures", els dimonis interiors. Cada matí -pose els fills per testimoni- et salude en passar vora les flors, ara vermelles, que t'han deixat en el camí.

Bon dia Fernando, són les 7:45 i vaig al treball. "Els parallamps dels fanals escaats fan d'ham per rescatar-te a la terra en sang neta".

Què en farem?

És l'excusa de la literatura, de col·locar les "as" i les "es", unes rere les altres, per diluir aquesta separació, aquest mussol tan jove i fosc, tan fred.

Bon dia, Fernando. En entrar a La Vall, la gespa esgrogueïda et reclama i, Paco, el teu company, diu pels ulls que preparar les eines del jardí és vacuna humil contra l'oblit. Els ocellets piquen el teu nom que encara entre la gespa s'amaga; sempre juganers li fan pessigolles que mussiten en l'aire, giragonses per burlar el buit de ferro cru; avui els núvols s'han vestit del color de la plata lenta, i mentre renaix el pols impermeable de la nit adormida, les gotes de pluja t'agombolen el pit. Almenys, el nen interior que m'habita, ho veu.

Bon dia Fernando, són les 2:45 i torne del treball amb els xics. Són els mateixos quilòmetres que feies llunes i sols arrere, però les oliveres ja han estat munyides, algun trist i abandonat tarongerar -per tu me'ls mire-, d'aroma rebenta... i la brossa no demana per créixer cap permís , com les flors d'hivern, ametllers espectants de primavera, ara ja florits.

És perquè el sol em frega les mans -aquests ulls badats de tanta absència- que vull retornar-te gratant els horts i omplir de terra i flors la teua bella calavera...

És per això que li trene paraules, versos callats al carter celeste, i et faig collarets amb tinta pura que per tu batega: s'entendreix el dur escrit.

Que se l'enduga el vent, que volarà i volarà, milotxa meua...!
Que la pluja cristal·lina mulle les lletres perquè et germinen flors sense estacions i cabassades d'amor ataronjat!

Les veig a l'entrada del poble; al costat d'on passen dones entumides que marxen al magatzem. Hi ha un petit rectangle de terra farcit d'una llum immensa i groga: te n'has adonat que la magreta ens somriu?

Bona vesprada Fernando. El sol s'ha post i els dits se'm gelen. Uns núvols blancs ornamenten l'horitzó que fotografie per al text; en aquest erm, ara, tan sols hi ha un bosc de parallamps, tant sols com tristos, lluents. Els abrace per sentir-te més a prop. Mentrestant uns gafarrons busquen, absents, llavor de cànem, beuen als bassals i piquen els lletsons...

Estimat amic, avui he mirat per la finestra de l'ànima i t'he trobat sense saber com fer-ho...

Ara, quan cau la nit al descampat i un aire fred m'envolta, he vist als parallamps nocturns un lleu fulgor: somreies primaveres a l'hivern.

Josep Lluís Abad i Bueno

A Fernando Gimeno Adsuara,
estimat per molts de nosaltres,
i, sempre, l'amic present.

Imprimir