dimarts, 10 de febrer de 2009

Cançó d'amor per al meu editor invisible, II.


Avui que és Lluna plena i, provablement, tot pot veure's amb una millor claredat us propose la següent història que fou escrita per J. Wisdom en 1944, un assaig titulat Gods on exposa aquesta famosa paràbola:

"Dos exploradors, A i B, arriben a un descampat de la selva on creix un gran nombre de flors. Un d'ells, l'explorador A, diu a l'altre:

-Mira quina taca de flors! Sens dubte açò és obra d'un jardiner.
L'explorador B contesta:
-No ho crec.
A i B decideixen amagar-se i vigilar, però passen els dies i el jardiner no apareix.
-Veus com no hi ha jardiner?, apunta B. -
-Sí n'hi ha, -respon A- el que succeeix és que es tracta d'un jardiner invisible.
-En aqueix cas —proposa B—, electrifiquem els límits del descampat i esperem que un senyal d'alarma connectada amb els cables electrificats ens avise de la seua presència.
Ho fan així, però no hi ha cap senyal, tan sols silenci.
L'explorador A, no obstant, continua impertorbable:
-Es tracta d'un jardiner invisible, intangible, insensible al corrent elèctric, però té cura del seu jardí; ja veus com floreix.
Transcorre algun temps, sobrevé un període de sequera, les flors comencen a marcir-se.
L'explorador B aprofita l'ocasió i passa a l'ofensiva:
-I què dius ara? Què hi ha de l'amor del jardiner al seu jardí?.
-Entesos —respon A—, sembla que no en té de cura, però es tracta només de manifestar la seua libèrrima voluntat. En el fons jo sé que l'estima i no abandona el seu jardí.
En arribar a aquest punt, B, l'explorador escèptic, s'enutja i exclama:
-Però home, què resta de la teua primera afirmació? En què es diferencia el que tu anomenes un jardiner invisible, intangible, perpètuament intocable, etc., d'un jardiner imaginari i inexistent?
Com pots dir que saps que existeix, si ocórrega el que ocórrega, cresquen les flors o es marcisquen, en tot veus una confirmació de la seua existència? Ningú diria a això que és possible tenir, en el sentit usual del terme, coneixement del jardiner.

Ara, després d'haver llegit la història podeu canviar el substantiu "jardiner" invisible per "l'editor" invisible i tot seguit ja es qüestió que us decanteu per ser l'explorador-escriptor A o l'explorador-escriptor B.

Per suposat, com que sóc realista és cert que, malgrat la llum lunar, no he trobat enlloc el meu editor; per la qual cosa el fa invisible per a mi; amb només dues paraules: no existeix. A més a més, tot seguint el flegmàtic David Hume no atribuiré a la hipòtesi de l'editor invisible un caràcter d'autèntica realitat, ni de coneixement empíric, car no hi ha manera de verificar la seua existència; és una idea o concepte que no prové de cap impressió. Però ni la denotació del mot "editor" és una necessària condició de significació i, per tant, d'existència. Encara dic més, si us trobeu en algun lloc, revista, diaris o biblioteca algun escrit on se raone amb enunciats sobre el quefer d'editors invisibles, llanceu-los al foc. Tots aquests discursos estan mancats de significat...

Si en trobeu d'editors que es preocupen pels seus escriptors, que s'estimen nous valors, que mengen, dormen i suen, que no viuen per parar mà als diners d'institucions públiques que els asseguren no tenir pèrdues, que aposten a cor perdut per allò escrit sobre els núvols... si els trobeu, aviseu-me... Trucaré de seguida al meu amic mussol i li ho faré saber, li parlaré d'ell a les campànul·les, ho escriure sobre les roses del desert.

I canviaré d'opinió.

Josep Lluís Abad i Bueno

La música que sentiu, ara, sí que és real; i és una cançó d'amor per al meu editor invisible; d'això no n'hi ha cap dubte.
El mestre Toots Thielemans acompanya amb l'harmònica a Edu Lobo.

Agrair la fotografia Lucy Nieto.
Imprimir


2 comentaris:

Olga ha dit...

Conec l’editor que has descrit i que esperes. Malauradament la tardor passada va fer vint-i-cinc anys de la seua mort. Tenia tanta cura de la seua escriptora que va morir el mateix any que ella. Discutien cada dia però va moure cel i terra per editar-la i perquè fos coneguda internacionalment. Primava la qualitat de les edicions acurades que publicava i el descobriment de nous valors.
Et recomane que llegesques l’epistolari entre Mercè Rodoreda i el seu editor, Joan Sales, Cartes completes (1960-1983).

Príncep de les milotxes ha dit...

He vist a l'hiperblog de lletres un article sobre aquesta relació, però no la vaig llegir amb substància... Buscaré el que m'has dit i llegiré aquesta íntima relació. Potser l'editor invisible és qui ha de buscar qui siga... De moment, bona amiga, et faré cas i li parlaré als teus ulls, on cada nit Selene, calladament, per tu, m'escolta.