Fou a la tardor quan la vaig veure, plena de núvols i vents, a la distància justa d'un batec...Abillada amb el misteri de la llum, té l'esguard de caramel i la pell canyella dolça. Escolteu-me vosaltres que somieu: ella és princesa dels oratges i, cada matí, en obrir la casa del sol, guia els tirabuixons del cel, mentre les fulles mortes —camí de l'escola— li fan de catifa i salta i balla i parla. Ella és petita, platja, de l'oceà l'illa o l'el•lipse del bosc acollidor. Vesteix de somriures les converses de mots més hivern. I amb el seu llapis arlequí, pica els cascavells del futur, com alquímia d'emocions; pels seus ulls s'ha escrit la sort dels ocells, la llibertat de les flors i aquest alfabet de lletres violàcies. Lliura al fred butxaques de calor, obre presons als perfums i duu pètals delicats per als dies grisencs i de por.
Ella té per nom el somni de la neu i ens regala, sota els núvols, remors adormides de pluja i primavera.
Josep Lluís Abad i Bueno
Del meu llibre D'amors i d'altres constel·lacions, Edic. Brosquil, 2002, València.
Agrair la fotografia a peruxu.
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada