Jardí

Mare,
t’han crescut un planter de vives roses
i en la mirada aquells secrets brodats
a sang i foc.
                  Amb els anys vaig saber
de les flors que pagares pel rescat.
Roses de vidre en les foscors més pures,
roses de neu per l’amor infinit,
roses de llum si parlava silencis,
roses de foc als moments de l’espera,
roses de temps tan profundes com creixia,
roses de carn aliments per nodrir-me,
roses de cel amb molts pètals de fe,
roses i núvols de més roses plenes,
de colors,
               emotives,
                              vacil•lants...
Ara, sóc, un funàmbul de l’amor.
Oh fèrtil, remorosa mare, bell
jardí!
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Agrair la fotografia a Sara Musico.