dimecres, 20 d’octubre de 2010

Twitteritzats, facebookitzats, tuentitzats


Sembla que vivim en una societat que ha desenvolupat una necessitat de parlar, de dir; una societat amb pressa per comunicar-se. Un altre tema és si existeix un mínim trellat en tot allò dit, densitat específica... o si, al capdavall, tot resta en aparadors lleus i gràcils, pura façana, un paraulejar buit.

Jo no tinc tuenti, jo no tinc tweter, jo no tinc facebook, quasi sobrevisc sense mòbil i, per això, no dic que sóc un heroi millor que tots vostés, els altres, però tampoc no és cert que estiga més aïllat, menys comunicat, en una torre d'ivori i cristall.

Algú pot creure que podem tenir 98.000 amics o 3000 seguidors fidels? Val, deixem-ho en 200. Llegim i contestem a tot allò que ens demanen? I la qualitat de les converses i comunicacions? D'on ix aquest preuat temps que tant escasseja?

Esdevindrà tot açò un viure de cara a la galeria, pura moda? Existirà un guerra de marques per succionar clientela?

Mira, si no tens amb tu o tragines aquests programaris -com una mena d'ombra teua-, ets un polp en un garatge!

Rapidessa en el contactar, això sí és possible; accés immediat al tu, també... però i el contingut, la matèria prima dels somnis?

Aquestes tecnologies ens faran més lliures o esdevindrem ovelletes esquilades amb el mateix patró?

Atenció a les noves dependències, a l'ull de peix del Gran Germà!




Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

6 comentaris:

Josep Porcar ha dit...

També alertaven que la tele era una dependència i ara no la veu ningú o, millor dit, no com abans. Com ha passat amb els videojocs, les consoles, els consoladors, els bars, els prostíbuls... (cert, amb la poesia no, per què serà?). No hi ha res que ens faça pensar que les noves són pitjors que les velles. Després del Facebook vindrà qualsevol altra cosa, i no serà menys alienant que les anteriors. M'agradaria saber si ja hi ha gent en mans de psicòlegs per no poder separar-se d'aquestes xarxes ¿socials?.

Príncep de les milotxes ha dit...

Acabe d'esborrar el meu perfil de Google Buzz.
Quin alliberament!
Ara em considere una mica més del carrer, una mica més mortal.
Això de "socials" em fa riure, Josep!

Clidice ha dit...

Ai! sempre matant el missatger! ;) som bèsties gregàries i ja no ens deixen treure les cadires al carrer perquè ens farien pagar gual i els automòbils ens esquarterarien. Quan estic trista i m'aclaparen negres pensaments, res millor que prendre el cistell i anar a plaça a comprar verdures (m'agrada comprar api i flors perquè surten per dalt, ai Narcís Narcís!), però quan estic castigada al davant d'una màquina durant les hores suficients com per destrossar-me les cervicals, l'única plaça possible és can feisbuc :) Res de nou sota el sol :)

Olga Xirinacs ha dit...

D'acord total. En tinc prou amb el blog per expressar allò que crec oportú segons quin dia és.
Compte: no pas allò que faria que em responguessin 30 blogaires, perquè llavors em trivialitzaria.
No el que vol sentir la gent, sinó el que jo sento.
Sempre, és clar, tenint la gent amiga en compte, perquè sinó ja no hauria començat el blog.
Als blogs ens acostem per afinitats, per curiositats. I jo, per la bona literatura i per un cert humor que em ve de família.
¿Facebook? No, gràcies.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ets un solet Clídice... i compartisc el que dius Olga.

Olga Gargallo ha dit...

Sense tuenti, twetter, facebook ni mòbil... no he vist un poeta més tecnolòic que tu. Auriculars inclosos.