diumenge, 10 d’octubre de 2010

The Unremarkable Child, 2


Vaga sí; vaga...

Vagarejava perdut en un món de píndoles d'informació subministrades per grups de pressió que volien vendre'ns una nova moto; però me n'adonava que allà on m'acostara, sempre ho feia a peu. Ho havia aprés del meu pare en acompanyar-lo de la porta de la fàbrica a casa quan finalitzava el torn del treball.
No eren temps de crisi, sinó d'abús i d'explotació, d'aquella vessant antiga de caciquisme que havia dut la política de postguerra.
Jo era un xiquet, ple de somnis i llums, una llibreta neta de taques, allunyat de formulismes i normes, de qualsevol maldat i servilisme.
La religió no era un estil de vida, la humilitat senzilla del cor, el servei... Era un esquelet sorollós, resonància de repetitives tradicions.

Més gran que tot això, jo tenia el color dels teus ulls i la bondat, pare.

No mai vaig ser abordat, no mai se n'aprofitaren de la tendresa cristal·lina de la meua pell: l'ombra silenciosa i perenne teua em protegia.

Ara pense en les vagues, pare; ara pense en les pèrdues intangibles d'autonomia, la manca de respecte, la generositat esvaïda, aquelles reunions de persones a la vora d'una gran desesperança, el contacte ferm i càlid de les veus on manifestàveu el desig blanc d'una humana llibertat.

Vaga sí, pare...

Vagarejava pels teus records, per aquesta herència d'estima que els teus ulls m'han llegat: la música, les lletres, l'afecte de les mans, comprendre la lenta evolució dels homes i dones... I la ràbia insubornable amb què calia denunciar tota injustícia.
T'hi vaig veure parlar, decidit, amb la tendra mirada.

Digues- m'ho pare: al meu viure ho estic fent bé?

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

5 comentaris:

Ximo Badenes i Barceló ha dit...

Els dubtes ens fan créixer i aprenem a viure les absències a cops de nostàlgia. Imagina't Príncep per un moment que la resposta al teu interrogant estiguès tant aprop que puguessis tocar-la. Potser que l'ombra de la nostàlgia t'entel·le el ulls?

Príncep de les milotxes ha dit...

Tan prop que estem i, alhora, lluny!
Una abraçada.
Què en podem fer?

Maritxé ha dit...

De sobra sas germanet que en imaginantel fixant els seus ulls de mel i cendra als teus interrogants i ansiosos de xiquet fadrí, trovarás la resposta ...contes en la CONCIENCIA que ell ens ha deixat, ens ha demostrat i ha sigut la seva raó de tot el que feia...SOM ELS SEUS TESTICS!!!

Francesc Mompó ha dit...

El temps de tardor té aquest efecte de contrallum que entela els ulls i ens convida a la reflexió.
Salut i Terra

Príncep de les milotxes ha dit...

Reflexionarem més encara, Francesc.