dilluns, 7 de febrer del 2011
Parlar, escriure, professar el silenci
El llenguatge sempre emmascara la Realitat.
La paraula és un jou per a la carn innocent. Aquella salva, però més fàcilment condemna.
Quan l'interlocutor llig o escolta no s'ha de creure situat enfront d'un cristall. La llum que el travessa sempre és tamisada.
Callar. Escoltar el tampatantam de l'oblit i, a la cantonada de l'aire, els teus passos: malgrat tot estimar-te.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
El llenguatge, no és la realitat? Ei, no dic la Realitat.
És important el llenguatge en la realitat, però no mai la supera. Tu saps Pere que una paraula dita pot condemnar-te o salvar-te i aquesta paraula pot estar condicionada per emocions i esdeveniments que poden sobrepassar-te.
De vegades els humans ens enroquem en l'ús literal del llenguatge. I això comporta tiranies i servituds. Per això mateix aquest no és tan equívoc com la vida mateixa.
Cert, príncep, però pensava que cada dia coneixem més la realitat a través del llenguatge, de qualsevol llenguatge, primitiu o elaborat, icònic o alfabètic, mental...
Se m'acut, per exemple, príncep, que tu (i amb mi passaria el mateix)ets per mi una realitat complexa present únicament a través del llenguatge; el tu que jo conec és una creació del llenguatge (i potser també de la melmelada de móres :-)
Totalment d'acord; pense que hi ha una bidireccionalitat que fa créixer l'ésser humà que viu i pensa (amb signes, sons i paraules) en el món on es desenvolupa.
Publica un comentari a l'entrada