dissabte, 22 de gener de 2011

Lletra d'hivern



Mireu-me tots -vosaltres que podeu-, llegiu-me amb els ulls que no òbric jo.

Tan sols em resta el pensament, au jove que encara m'allibera. Però a cada estona el camí se'm recaragola més i més i una boira densa m'acovardeix, callada mort de les neurones.
No puc parlar-te fill, ni dir-te allò que en més d'una ocasió he pogut pensar. És per això que ho vaig escriure en aquest blog que, tanmateix, podríes no visitar.
Ara bé, si és el cas que ho lliges, -perdut per a tothom i ja ignorat per la meua pròpia ment- vull dir-te que t'he estimat com la molsa agafada a les branques de sureres, com les pedres dels camins que especifiquen meravelles i paisatges.

Estimat fill, projectat en una barcarola de futur, m'he vist al racó d'un silló tot suportant els capvespres solejats sense memòria. I m'agafes el somriure de les mans per conduir-me a la taula on minve, i calle i sec: hi sóc com l'humil got mig buit d'aigua, i prou.
Penell de dura carn ben solitària, al voltant del cor m'enganxes tovallons per nodrir-me d'esperança.

Tindrà peresa i pressa -imagine- en acompanyar-me a la sala d'estar?
Serà un solitari sacrifici acostar-me la cullera, tan ocupat per família, lectures i treball?

Vet aquí el que he esdevingut, una milotxa de cor estrany, per fils i vents embolicada...

Quin senyal em deixaràs, si no comprenc tots els llenguatges que he viscut i escrit?

La inèrcia de la carn demana el teu contacte, encara udola el primitiu batec de l'animal.
I tot allò que em resta de bondat és petita espurna al fons dels ulls: oculta i instintiva es remou al calaix de llum que, d'infant, vaig desar-te en la mirada.

Estimat fill, als atzucacs profunds d'aquesta pèrdua, quan sóc vinclada branca seràs també estimat.



Agrair la fotografia a Xevi Varela.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

4 comentaris:

pere ha dit...

Que curiós, príncep, avui, després de pujar les meues paraules, i les d'altres, t'he llegit i m'he sentit còmplice del teu escrit. Tampoc no és gens estrany, és clar.

Clidice ha dit...

oh, tu, poeta, acostumat a moure't per l'aresta de l'abisme de la veritat, què és el que et priva de morir sinó l'amor?

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimadissims Pere i Clidice, també els qui llegiu i no escriviu ací... Nosaltres compartim certa malaltia d'intuir lletres i no tan sols la pobresa de conéixer-les intel•lectualment; és per això que -en comentari de dues entrades més avall- li deia a Tadeus, que la literatura i la poesia no es llig(en), se sent(en) quan ella se't menja, per dintre, viu.
És aquesta l'aproximació del meu humil dibuix.

Clidice ha dit...

És ben curiós Príncep que, llegint Tadeus, estic d'acord amb ell, però, com en tot silogisme cal veure per on grinyola la qüestió. M'ha agradat el títol del seu apunt, Què és poesia? i em sap greu, per a mi i el meu aprenentatge, és clar, que ningú vulgui continuar rere aquesta clara pregunta d'una maièutica impecable. I és que servidora és de l'escola que, abans que res, cal delimitar el camp de joc, i, al final resultarà que estem parlant, tots plegats de coses ben diferents. Si per poesia entenem rimes i abrandaments sentimentals, tota la raó pel senyor Calinca, si ho entenem com un estadi i poesia es tant un Príncep com un compositor de narco-corridos, aleshores la cosa ja és de més llarg recorregut. El que si que em costa més de comprendre és aquesta identificació que s'està fent, si o si, de creació literària amb el seu suport, el llibre. Confonent continent amb contingut, ara mateix només s'està donant peixet a qui s'hi fa l'agost, no pas a qui s'hi crema les pestanyes. Què importa el medi?