dissabte, 14 de maig de 2011

La bruta misèria dels terratrèmols


Era un solitari, forçat, és clar...

Ja de bon matí es prenia un got de llet de soja i una magdalena casolana i se n'anava ràpid al treball.
No podia permetre's la despesa de dos euros diaris a l'hora de l'esmorzar. Això multiplicat per vint-i-quatre dies feia una suma de quaranta vuit euros mensuals, més dotze dels quatre divendres que es quedava també a dinar...
Allò que per alguns era un simple terròs, esdevenia muntanya per al seu alé vital.

En aixecar-se posava en marxa la calculadora i maleïa aquesta divinitat tan merda dels diners.

Ostres, si perdera aquest treball de jardiner, estaria fotuda la cosa!
Pensava açò mentre menjava al banc de fusta del parc, a l'ombra titil•lant d'un àlber. Un sol plumbi sacsejava els porus.

Entre mossegades als macarrons del portaviandes sumava mentalment els litres de gasoil consumits a la setmana: - el pare col•loca espècia d'amor en la tomata, però no deixa de ser menjada de pobres. Almenys tinc treball; però em rebel•le si pense l'explotació a què estem sotmesos; em resten tres cents quaranta euros nets mensuals... i això que visc a casa dels pares.

Des de la perspectiva, la motoserra Stihl anava teixent una perfecta línia recta al capvespre. La suor queia braços avall i violents calfreds mentals li executaven neurones en mormolar l'abús que suportava.

Bramava la màquina; li bullia el cervell -amb tan gran cúmul d'imprecacions reprimides- per causa de tots els terratrèmols d'explotació que mirava i patia. Els aguantava sobre les durícies de les mans, en la gespa tallada, pentinant còdols, sota la dutxa, adormit per la ràbia de tantes injustícies quotidianes.

Com s'ho fan aquests homenets que corren amb l'alé descosit per veure la gravetat dels campanars, els records dels plors enduts pels vents?

Paralitzen campanyes i s'enlairen, però són cecs als terratrèmols financers, als terratrèmols de sous miserables, als moviments salvatges de l'atur, de la desesperança.

El jardiner tancà el portaviandes buit i aluminiat: podà tota la tristesa de la ciutat malgrat aqueixes hipòcrites mirades.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.