diumenge, 18 de maig de 2008

Les meues dones

- I -

Obre els ulls, pren el tacte imaginari de les seues mirades, catifes d'azalees fresques, intangibles, votives. Fixa't i contempla el regal de tanta gràcia i esplendor. Avingudes de colors pessigollegen aquestes puntes dels dits que us descriuen. La carn vol carn, digué l'home turmentat, el penedit Ausiàs; i jo us dic, la carn tremola, és gaudi; com un atles de música acolorida, dodecafònica, calidoscopi breu, fugaç. La carn, -aqueix aparador gasiu-, com l’oneig d’un a cortina que voleia, a contracor, cap al no-res; la carn possessiva, matemàticament efímera i tendra, l’eco d'un plugim sobre el desig de l'aire.

Obre la ment i furta'ls, translúcid, els somriures mig endevinats; acota la dolçor en les comissures d’una pell que les transforma: elles, adorables temples marins, cristalls abissals d’uns jardins no prohibits.

Vosaltres que viviu temps aparcats en la puresa de la primavera, allunyeu-me tots els rellotges que mesuren melangies blanques. Renoveu-me aquesta memòria grisa que em corroïx. Dilüiu-la. Belles princeses, intel·ligents, difuses, diligents, diletants, difícils, diverses, distintes, divines, distants, deesses d'un alenar que m'executa, que fermenta la meua joia, criatures immortals. Jo sóc un deute majúscul, afaiçonat d'atzars, de carreteres blaves i elèctriques, de neurones que somien; jo, miracle gratuït i carn de matèria regalada, sóc, més enllà de l'oblit o de la grafia que fecunda la paraula, una empremta… Aqueixa pols descoberta al miratge que batega, delicat, per les vostres llums.

-II-

Tanca els ulls, desprén-te del tacte real de les seues mirades, magmes de sofre roent, inflamables, oblidadisses. Despreocupa't i arracona l'obligació de tanta pena i foscor. Paranys emboirats punxen aquests vèrtex dels dits que us descriuen. L'esperit vol esperit, digué l'home feliç, l'indiferent Ausiàs. I jo us dic, l'esperit no oscil·la, és tristesa; com un atles de música plúmbia, neoclàssica, penombra persistent, granit. L'esperit, -aqueix aparador generós- com l'oneig d'un feix de llum que voleia, hieràtic, cap a l'eternitat. L'esperit després, matemàticament confiat i mesell, l'eco de fang sobre el desig de l'aire.

Tanca la ment i regala'ls, diàfan, els planys mig endevinats; acota l'agror en la pell extensa que les transforma: elles, oblidats temples marins, cristalls derruïts d'uns jardins ignorats.

Vosaltres que menyspreeu temps aparcats en la puresa de la primavera, apropeu-me tots els rellotges per fer córrer la realitat obaga. Ajorneu-me la vista sobre l'enginy que m'empeny. Oblideu-vos-en. Vetustes princeses, intel·ligents, distingides, directes, diabòliques, difidents, dipositàries, divines, displicents, deesses de l'ofec que em salva, que minva la meua nostàlgia, criatures immortals. Jo sóc un regal minúscul, fet a posta, de carreteres blaves i elèctriques, de neurones quasi derrocades; jo, miracle venal i esperit d'un hàlit comprat, sóc, més enllà del record o de la grafia que esterilitza la paraula, un ventíjol. Aqueixa pols oculta al miratge que batega, aprensiu, per les vostres obscuritats.


Agrair les fotografies a DianthusMoon.

Josep Lluís Abad i Bueno