dilluns, 19 de maig de 2008

"Xalet Victòria" de Nel·lo Navarro

(XX Premi de Poesia “Festa d’Elx” 2005, Ed. 3 i 4)

Hi ha indrets que afecten, que alteren l’ànima. O almenys allò que anomenem l’ànima poètica. El cas de Nel·lo Navarro amb Benassal és simptomàtic. Des de ja fa alguns anys Benassal és el lloc on Nel·lo troba la força,, anava a dir aquella pau, que provoca que les paraules s’ompliguen de nous significats. De la mateixa manera que hi ha transformacions en el paisatge, algunes només visibles a través dels ulls de la ploma poètica de N. Navarro, també les hi ha en les paraules des de la seua singular visió de l’orografia punyent de diccionaris i gramàtiques.
Xalet Victòria està pensat i supose patit a Benassal, encara que passat per algún sedàs evocador desat en alguna de les parets de l’antiga sala de casa seua a la Vall d’Uixó.
Xalet Victòria com abans també L’empremta dels ammònits (IV Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal-Camp de Morvedre, Brosquil 2002), i potser algun altre, són dos poemaris, dos esplèndids poemaris, on Benassal és a la vegada el punt de partida i d’eixida del laberint de les paraules, el mirall que amaga tots els traços de l’arquitectura de l’horitzó, la memòria del temps en versos de setí sense calendari de presentacions. El paisatge, la natura, tots els seus detalls i l’home que n’és un element cabdal, que s’entesta en viure´l i interpretar-lo, mai dominar-lo; això si amb la idea, no sé si quimera, de fer-ho a la velocitat desitjada. Una velocitat que no està subjecta ni a teoremes matemàtics ni a estrictes fórmules físiques. Una velocitat poètica.
Des del Xalet Victòria, ara amb el forrellat passat i sense cap clau que òbriga el pany dels versos, Nel·lo Navarro interpreta les conseqüències que sobre l’entorn i ell mateix provoquen la pluja, les arabogues, la calamarsa, el gebre, la neu i el gel.
La memòria d’un passat i d’un present que Nel·lo amoroseix amb versos d’ascendent quasi adolescent, potser recuperats d’un passat, d’antigues proses marcides que encara pesen a la consciència.
Des de la pluja fins al gel. Una estesa de fulles mortes. Sempre el temps i les paraules. Temps i paraules que ho roseguen i roseguen tot, fins i tot allò que suposadament creiem inexpugnable. El temps en totes les seues formes impures. La foguera de la inexistència on de fet és igual llegir que, senzillament, mirar les paraules.
Nel·lo Navarro no només llig i mira les paraules, les transforma, les buida i les torna a omplir. Les treu del sac i les llença al barranc quan intueix que hi haurà riuada. Però sap on arreplegar-les i amb tossudesa de faquir bastir una nova orografia de diccionaris i gramàtiques tot acceptant que la metamorfosi puga provocar alguna maleïda metàstasi sobre els versos. Ai els maleïts versos!
El xalet Victòria de Benassal és ara molt més que una construció modernista amb els valors arquitectònics que puguem veure-hi. A les seues estances dormen la vida i la mort, els desitjos i els dubtes, imatges i gestos. Aquell paisatge dorm, ara, arrapat a l’aiguavessant, el somni d’hivern de l’eriçó.
I a Benassal, si ningú posa remei, tornarà la pluja i les arabogues i la calamarsa i el gebre i la neu i el gel. I no hi haurà tempesta ni ventada que s’enduga les paraules del xalet Victòria.