Cercava una llum que m'obrira el cor més enllà de les cel·lules ocultes en què habite; cercava aqueix vent, un feix de neu, també la teua mà; que apareguera des de l'absència. Però estaves lluny. Tu pertanyies a geografies que no coneixen les brúixoles, al temps en què el lotus s'obre tot minimitzant sorolls sobre les deus. Jo tenia la llibreta a punt, i aquell llapis que, de bell antuvi, em regalares, oh princesa dels lívids oratges! Ho havia preparat tot, escrupolosament, amb una convicció de feldspat lluent, com era escrit als incunables. Perseguia la música intangible d'aquelles línies i vaig desembossar les artèries del desig, per si de cas la teua pell de lluna m'acaronava. Però les ones de l'amor m'oblidaren i les teues ombres cresqueren. Tu t'allunyares de les estances del paper enamorat i les paraules s'assecaren. Alquimista recurrent, barrejava, encara, la pols de totes les engrunes: el meu amor, aquest desert…
Agrair la fotografia a Nal, from Miami.
Josep Lluís Abad i Bueno
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada