divendres, 30 de maig de 2008

Poeta del clarobscur.




Als capvespres solia mirar un vell calidoscopi per retrobar-se. Volia saber on s'abillava aquella amant adolescent de la literatura, on raïa la bellesa d'una frase i quin grapat de cèl•lules era prou autoritat per conformar la poesia. Es preguntava si la crítica literària era un saber matemàticament exacte o, potser, ella s’engronsava pels averanys profunds de la subjectivitat. Tenia massa dubtes, però no mai del valor cristal•lí d’aquesta. Escrivia per tal de topetar-se amb ulls novells que li oferiren altres perspectives de l’aire. Pensava açò per tal de distingir-se de la carn morta, alhora que, a les murades, s’exercitava per veure i beure els seus propis fracassos. Però, massa a sovint, llegia tiretes de símbols i grafies –de signatures memorables- que ben bé es podrien haver perdut pels avencs d'alguns atzucacs literaris. Reia d’algunes justificacions comprades per un tros de pa, que, a més a més, era àzim; allunyat de tota mala llet, somreia d’alguns escrits fenguts per filagarsats perdonavides a quota. Els comparava a les sancions de la guàrdia civil: la fama sempre té un regust autoritari. Així i tot no feia, tampoc, massa calendari.
Considerava que la literatura era una dona bellíssima i pobra. Que hi bategava en certs individus un esperit burgés, demodé, -hom diria de cartó premsat- que pretenia, encara, posseir-la egoistament. Alliberat d’aquests pensaments, en l’estança sonava Madame Buterfly i, enmig d’un gran silenci, aprofitava per dibuixar paisatges per al seu amor adolescent. Intentava acostar-se, potser, endevinar, solament, aquella saba blanca de la felicitat.


Agrair les fotos a Carlos Jm.


Josep Lluís Abad i Bueno