dilluns, 5 de maig de 2008

Rosa Groga


Li havia regalat una rosa groga. Li l'havia embolicada en paper de bauxita meteòrica, ara que no eren els millors temps per a l'amor. Vivia de records, sí, però li l'havia regalada. L'havia disposada sobre l'humil granit de la cuina, així com qui espera l'estel dolç de la primavera. Pels matins, a casa, no hi era ningú mentre els pètals alenaven; però, a contracor, mantenia la profunda elegància de la bellesa. Sola, regalava aromes a les veus suspeses en l'aire, esborrava tots els rancors i prenia nota dels amors i lluites no perdudes. Sobre els sèpals sostenia aqueixa intimitat secreta dels amants. Invisible a la carn, cantava els somnis de les sirenes blaves, el vol sintàctic quan les subtils papallones planen: absorvia aquesta història subterrània on l'univers quotidià es desvetla. I contra el temps, s'injectava el somriure de l'oblit, aqueixa pols que, lentament, l'esfullava.

Josep Lluís Abad i Bueno