dimarts, 11 de setembre de 2012

Les meues dones, XXIV: Desaniversari




He oblidat l'amor i sue aquesta pena tan gran com el clivell d'un glaciar.

L'he oblidat i no puc trenar cap cordell de paraules pel rescat.

Udola aquesta tristesa com aquell vent que pentina les arestes del gel en solitud.

En la cova nocturna més fosca encenc, amb les mans, uns mots, boig pel desig que habiliten un foc, petit encanteri.

Digues com podré estimar-te als cims de l'oblit?

Em transtorna l'absència perenne: ara la neu no em somriu cançons de bressol, ni la teua pell boreal em canta.

Sóc un espectre, un gemec d'aire gris, l'eco en el baf d'un himne que calla.

Vingueu cavalls de glaç: porteu-me al palau dels núvols i el fred més etern: no sent el cor, ni batega el fulgor als abismes on sóc...

On ets reina meua?


Escolteu la música ací

Agrair la fotografia a Felipe Cancino.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

2 comentaris:

Maritxé ha dit...

Estimat...senc la teva solitud de gel...mes enllá, la grisor de la milotxa que t' identifica...

Demá, pot ser demá que la gelor de la teva unicitat, trenque amb la llum del sol, que dona vida, la teva foscor i naixquen flors al teu jardí interior...el que jo conec.

Príncep de les milotxes ha dit...

Maritxé sempre tindrem el sol, amb total seguretat.