dijous, 2 de febrer de 2012

Aprenent el gris



La meua llar sóc jo i llur vacuïtat és abissal.

Camine aquest desert i tan sols sent els meus passos. Cau la vesprada sobre les teules d'aquesta pell, la qual per ser tan grisa m'identifica estany fugaç, entortolligat fred.

Mire el terra i agrane la pols dels meus dies, penedit de tot allò que hauria d'haver dit: la llum, el foc, misèries i crits, silencis també.

Agenollat, capcot, pintat i trist plore els colors de les paraules que he perdut. Plore per no captar l'amor, per no haver descobert el panteix en la tempesta i la pluja del teu ofec, aqueix degoteig lent, la desesperació...

Sents en aquest capvespre el cor del violoncel? La melodia sóc jo.

El diàleg de Silk.
Jami Sieber.
De Lp, Unspoken
.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir