dimecres, 24 d’octubre de 2012

Una aproximació personal a Vides desafinades


Enmig del XVI poema d'un nou llibre i passejant entre horts de tarongers amb la meua companya de passeig Jana vaig iniciar la ressenya de la primera novel•la llegida del meu amic, escriptor i periodista Xavier Aliaga.

Era primers d'agost, però l'atzar féu que la perdés en la mateixa butxaca on la guardava: se m'esborrà accidentalment de l'Ipod i es reescrigué l'article amb un munt de lletres aleatòries.

Em féu molta il•lusió que fóra premiada a Gandia i, no per cap mena de compromís, vaig demanar-li un exemplar - mijançant l'editorial, per fer-ne lectura.
Recorde la seua resposta a través d'un ràpid xat: - "Això està fet de seguida". En un tres i no res la tingué entre les mans.

És cert que li vaig prometre un comentari en veu alta de les meues impresions, però passat un temps, probablement quan tot haguera estat dit, apuntat, meditat; i allò cert és que caps molt ben moblats (i d'altres no inclosos) han dit la seua com ho arreplegava al seu blog el mateix autor. . Era la meua condició de mal lector de narrativa i força mandrós, el fet d'endarrerir-la: aquesta és l'hora, hem arribat.

Poc avesat a aquestes feines, he de reconéixer que m'ha sorprés la frescor i desimboltura del llenguatge emprat. Un estil directe et capbussa en l'interior dels personatges que, a poc a poc, van teixint la trama d'unes relacions -les humanes- que no podem titllar de senzilles, ni simples: viatges, somnis, treballs, plaer, relacions socials, el compromís més intens o diluït en les relacions personals. Vaja, la simplicitat d'un viure quotidià que ens arrossega.

La descripció psicològica dels personatges és magistral: veure les emocions, el pes dels sentiments, les paraules, els silencis, l'ombra que projecta la distància, la seqüència d'un diàleg davant d'una veu en off on reflexiona els valors morals dels diferents personatges... Assistir a la descripció acurada de l'acció és tot un privilegi i una feina cómoda per al lector, la qual cosa apunta un domini arquitectònic de la fabulació i l'ordre mental que poseeix el creador de la ficció.

Pot semblar també que, de passada, Xavier dibuixa una crítica social del context històric dels personatges; però aquesta apreciació esdevindria falsa, car ni és accidental, ni casual. El pinzell ataca el motiu directament, subministra exactes dosis de colors al llarg de la novel•la. Frases curtes (aguaita el periodista) per fer palesa una decadència i podridura de les elits, d'un país superficial, en descomposició.

La superposició d'unes històries, millor dit, l'encreuament d'aquestes, t'obliga a mantenir una atenció on es desenvolupen les distintes accions del discurs narratiu, discurs sempre obert. Viure significa continuar el viatge dels esdeveniments, acarar-los tal com ens arriben, com si ens trobàrem asseguts en una muntanya russa, molt lluny del botó per aturar-la. Així doncs, la meua ment s'avançava a la veu del narrador. Açò no era cap perill; més aviat era l'explicació quan et sents enxampat pel fil narratiu.

L'absència de puntuació i la generositat en l'ús de les comes em sorprengué en un primer moment: l'autor (com els personatges) no coneixen els rellotges de 25 hores i ha de contar ràpidament i exacta - en poc de temps- unes vides accelerades.

Com molt bé ha comentat l'autor i posteriorment d'altres, la novel•la posseeix una banda sonora, tota una modulació musical que subjecta i esperona els diferents moments vitals dels personatges (I, II, III, IV, V): suggereix ambients i situacions. Aquests m'han ilustrat i obert nous ritmes totalment aliens al meu petit bagatge personal.

M'ha sorprés la fi de la història: Gerard esdevé el fil de cosir que inicia i tanca aquest paisatge de recerca de la felicitat i projectes vitals. M'agrada la llibertat de paraula, els pensaments dels protagonistes, allò tantes vegades pensat però no dit, on de sobte, ens hem pogut veure retratats.

Xavier Aliaga ha donat llibertat als seus personatges i en cap moment –des de la meua lectura- els ha dirigit. He vist com, a poc a poc, han crescut al bressol dels neons i tinta virtual; com han compartit venturosament amb mi les pàgines del llibre. Sempre interessa a qui llig una historia conéixer què hi haurà de real o d’imaginari. Els qui coneixen l'autor, els llocs on viu, la gent i els amics poden entreveure colors, formes i models reals, però allò que ens importa és la bona factura de les 252 pàgines i la gràcia de l’escriptor en edificar l'univers redactat. Una novel·la també és una mena de disfressa, però algunes tenen referències molt properes a la Realitat. I aquesta ho fa.

Una olor nihilista, quasi de quirofan als darrers fulls?

No; tan sols una porta oberta. Podem pensar el futur, però més important encara és construir-lo, generar actituds vitals.

Xavier Aliaga, una persona sempre honesta en les seues propostes, un escriptor transparent, exemplar.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Totalment d'acord Príncep. Tenim molt bon material en la nostra terra, no ens podem queixar. (de les fórmules per donar-li eixida sí).

Una abraçada, mestre.

Príncep de les milotxes ha dit...

Quan llegim reflexions d'altres persones, construïm i millorem el nostre jo.

Sempre gràcies a vosaltres dos, amics meus.