dijous, 20 de juny de 2013

Les meues dones, XXVI

Ets molt més que un cos.

Foc i aurora, ets divina.

No sé com explicar-ho, però el meu combustible és fet de melangia. Aleshores esbosse els contorns del desig, el que em projecta cap al palau oceànic on habites.

L'única por,  les pròpies decisions, però cal tastar-la. Perquè aquesta tempesta és momentània, una lleu pinzellada al quadre del viure.

 I em pregunte:

- Per a què tanta lletra?

- Per a què aquest  inútil paisatge?

- Esperar els teus ulls?

Aquest amor de papallones sota la pluja, dissolt als dits com la seda d'ales, com purpurina subtil,  cataclisme interior.

Perquè és veure't i realitzar-se tot allò que podria ser.

En tu onege: vet aquí la candidesa del cor.

Mare, sóc poeta...