diumenge, 23 d’agost de 2020

UN EXTRAORDINARI SUCCÉS D'ESTIU

Eixida d'Aín
Havia estat una cosa ocorreguda inversemblant, d'aquelles que potser tothom consideraria vana, fàcilment prescindible. 

Però no, ell s'havia fixat en la bellesa oculta rere el petit gest de caminar, inclinar-se cap al sòl i cercar projectes d'esperança renovada. 

Havia anat cremant els dies d'estiu amb records d'anys passats, amb lectures perdudes sense cap finalitat i amb la persecució de quimeres. Vivia en una mena de ritual no estudiat: aixecar-se, passejar, llegir, menjar, escriure, passejar de nou; un xic de temps per respirar, beure i dormir, si era el cas.

Aquell matí tot fou diferent. Amb éssers estimats que no sempre gaudia s'hi havien fixat que, sobre el fons rogenc i polsegós del terra que trepitjaven, havien aparegut una mena d'objectes irregulars però corbats, de superfícies estranyes però habitades i amb grapats de gentilesa repartida. 

Per què això? Quin sentit tenia per a ells --probablement per a tothom que mirara més enllà del seu melic-- aquests artefactes reblits de tendresa? 

Havien eixit al capvespre i la varen calar; d'edat avançada, caminava a poc a poc i cercava allò que sembla evitable i sense vàlua: pedres. De tots els tipus, de grandàries petites i mitjanes les tocava amb una delicadesa especial; ells l'havien observada i se n'adonaren com les triava; no les llançava al terra, més aviat les dipositava al lloc exacte d'on havien estat extretes. 

Tenia el silenci per companyia i una salutació per a nosaltres fou tot l'aire regalat. Continuà amb la seua pau interior, una pau continguda més enllà de setmanes i estacions. Mirava d'aquella manera especial on es couen els afectes; no li calien paraules per manifestar-los. 

Continuaren amb el seu passeig tot rumiant pelegrines conclusions: i si hagués estat ella la persona misteriosa que a l'eixida del poble i exposades ens regalà la meravella de les pedres pintades? 

Desaparegueren totes dels llocs on havien estat desades; bategaven en altres mans i llars, nous camins que ens recordaren l'anònima bellesa.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir