València sempre ha estat per a mi --animal sedentari-- una bogeria de ciutat que amb tan sols entrar en provocava revulsiu, un desig de fugida etern. Potser siga perquè els meus estudis a ciutat eren d'entrada a facultat i eixida com rebot de pilota a paret.
Alguna llibreria m'aturava els peus, sempre però, per mil·lisegons. Recorde en canvi algun film a l'Acteon i algun recital poètic comptabilitzats amb els dits d'una sola mà.
I veges que hi ha i han hagut visions diverses i poetes que han dibuixat la seua sobre ciutat.
Aquesta bogeria de trànsit, el devessall de carns bípedes amunt i avall, les històries subreptícies amb i sense intencions ulteriors... Tot això real i imaginat han modelat una resina eixuta sobre ella al meu cervell.
Em faltava el "chivito" un entrepà farcit de verdures, ou, llom, cansalada i maionesa que quan li poses dents vessa sucs per les dues bandes i t'empastifa els dits.
Com un fidel/feligrès de visita obligatòria toca traspassar el llindar del Corte Alemany i aleshores l'ois suprem manifesta l'ànsia del vòmit definitiu quan t'assalta aquest desfici superlatiu dels "blacks fridays", ofertes, descomptes i totes les enganyifes d'aquest renascut capitalisme moribund.
De tant en tant alguna bellesa d'ambdós sexes em distreu del vocabulari i d'aquesta ignorada fraseologia impenitent.
Ai València, un negatiu front al meu imant negatiu que ens allunya i alhora beneeix.
