Digueu-me què farem, quin foc ens abrasirà els cors
si callem l’amor i nodrim de cucs aquesta sang...
Potser el cel perboque indecències i tremole
la terra;
digueu-me quin samovar xiularà
esperances o, potser, ens cobriran les ombres ?
A l’altre cantó del bell món i arran de la pell
és pels mots que unes mans floriran simfonies
on s’exhibirà el pur Nord.
Veurem allò que som
i allunyats de façanes caduques d’absència
ens treurem, de sobre, revenges i maquillatges:
aquest no caminarà arrupit, ni orgullós,
aqueix no s’avergonyirà de ser pallasso,
aquell renovarà veritats centenàries.
I, com si d’ortius manuscrits es tractara, escriurem
el color de les ànimes en un nu firmament.
En la nit en què les pilotes dormen i cremen
de solitud els suburbis he cregut en les roses
i, feble, – perquè he vist la vostra carn il•luminada –
us he dut a la triple vida i les conspiracions.
Del Llibre invisible, 2005.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada