divendres, 15 d’abril de 2011

Rata amb cendres


Estimat amic:

Passen els dies i no trobe temps material per a tu, però et tinc present, no ho dubtes ni per un moment. Ahir, dia 9 d'abril, vaig passar prop del cel que també els teus ulls veuen. Amb uns amics visitàrem la ciutat de Morella i en un dia primaveral ple de vida inauguràrem una placa en honor del gran i humil mestre que fou el poeta Carles Salvador.


Encetàrem un grup d'escriptors, narradors i poetes una associació literària anomenada el Pont, a través de la qual volem donar a conéixer a la ciutadania el nostre treball de creació.

Ara em trobe cremant llenya a l'hort. Mire el terra i veig còdols, pedres soltes, seques, banyades per la pols que aixequen els meus pasos. Això, un sol inclement, suor i mosquits que m'envolten en remoure, amb les branques tallades, els arbres.

Arrapats els braços, la suor i el foc del cremador fan que una coïssor canvie el color de la carn: minúscules carreteres de sang quallada em dibuixen la pell.

Un ventijol pentina les fulles, xiula agradable, simfonia. Però, de sobte, una rata ix del centre de les flames. Se'm planta davant meu; tremolosa, veig que el cor li batega a cent i la seua pell fumeja.

- Rata amb cendres, què vols...
No tinc aigua per mullar-te. Ets supervivent, has lluitat per l'aire que et travessa els pulmons.

Ella no para de mirar-me, fixament, pantaixa... Fa uns pocs passos cap a l'herba fresca i es rebolca; amb dificultat respira.

Rebota el carromato sobre el terra dur; metàl•lic m'acompanya. Manprenc la rutina a les mans de la llenya seca; mire cap arrere i l'animalet ha desaparegut.

Pense en la seua llibertat guanyada: s'haurà lliurat de la mort o haurà caigut de recaragolaments a la volta de la sèquia?

M'agimpone per replegar branquillons i mentre el meu cap divaga, escolta alhora la catifa que els peus teixen amb la fullareda...

Aire pur, sol i un cel que enamora...

Què creus amic, mereix viure qui per la seua vida lluita?

Una abraçada

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

3 comentaris:

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Sí que ho mereix...

Clidice ha dit...

Una metàfora perfecta que us brinda la natura. Qui lluita per la seua vida la perdrà, com tots els altres. Però ves, val més que sigui tard que d'hora.

Príncep de les milotxes ha dit...

Ai amigues meues, la vida ensenya unes coses...